La legitimitat de la majoria o la majoria legítima

Les societats democràtiques modernes s'assenten sobre un precepte que constitueix la raó de la seva essència: la legitimitat del poder polític emana de la voluntat popular. Per tal de preservar aquesta màxima, el propi sistema democràtic dissenya i aplica un conjunt de normes perquè l'exercici de la voluntat popular sigui producte de la cohesió dels diferents mecanismes de legitimació que permetin la funcionalitat del sistema.

En un Estat democràtic - o en una nació democràtica sense Estat - és la sobirania popular qui, mitjançat les lleis que el regulen, fixa els termes de la delegació del poder per a un govern legalment constituït desprès d'haver guanyat unes eleccions. Qualsevol acció o decisió presa per aquest govern, que s'ajusti a l’estat de dret, esdevé legítima perquè el poble l'hi ha atorgat la seva representació.

La legalitat, és a dir, el conjunt de preceptes i normes majoritàriament acceptades que estructuren la convivència social, constitueix el mecanisme bàsic de la legitimitat del poder polític. Un govern que acati sense febleses aquest mecanisme es beneficiarà del respecte del poble i podria arribar a comptar, en un context de normalitat democràtica - és a dir, de joc net - amb la consideració d'aquells que tenen el dret d'ambicionar la seva substitució. La legitimitat de les institucions democràtiques serà inqüestionable en el moment que els governants defensin les lleis, la pluralitat política, i les llibertats i drets dels governats. Tot i així, un bon manual de teoria política ens dirà que la legitimitat no és una qualitat que es derivi de les lleis existents, sinó de l'acceptació social que el sistema polític i el governant tinguin.

La voluntat popular s'expressa atorgant al cap de llista de la formació política que guanya unes eleccions la potestat de formar govern. En els sistemes anomenats models majoritaris o "wetsminster" (segons la tipologia de A. Lijphart: "Las democracias contemporáneas. Un estudio comparativo".) això és així perquè la formació política que obté el major nombre de vots també obté el major nombre d'escons al parlament i el seu cap és qui forma el govern i qui l'encapçala. Això no obstant, hi ha sistemes com el nostre, basats en la representació proporcional segons una fórmula distributiva (allò que Lijphart anomena "model consensual"), en què guanya les eleccions la formació que obté més escons i no necessàriament més vots. El resultat d'aquesta fórmula és que el cap de llista de la formació amb més suport parlamentari té l'encàrrec de formar govern. Aquest suport el pot obtenir tant de la seva formació com dels pactes i coalicions que es vegi obligat a fer en el cas d'un nombre ajustat d'escons. En ambdós models, el parlament es defineix com a representant de la sobirania popular i es constitueix en peça fonamental d'uns sistemes recolzats en l'atribució del poder polític per a la majoria expressada en el propi parlament, sigui en vots o sigui en escons.

Aquestes són, en obligada síntesi, les regles del joc. Però, són vertaderament legítimes aquestes regles? Als polítics, la resposta els resultaria evident: el joc no és possible sense la voluntat popular i, en tot moment, és la voluntat popular qui decideix les seves regles. El nostre país ha estat escenari d'una hipotètica il·legitimitat de les regles. El "model consensual" va permetre governar en coalició i presidir el govern a una formació que no havia obtingut el major nombre de vots, però sí - gràcies als pactes - la majoria parlamentària. Al seu moment, es va dir que la voluntat popular havia expressat a les urnes el desig que els pactes es fessin com es van fer i, en definitiva, que el poble havia donat la seva confiança per a fer-ho. A veure si ens entenem. Al poble, abans de la campanya electoral, durant la campanya electoral i després de la campanya electoral ningú li va preguntar si legitimaria amb el seu vot un govern de coalició. No tan sols en aquell moment, al poble mai cap formació política no li parla clarament de quina serà la seva estratègia una vegada arribi al parlament i es vegi en la necessitat d'establir pactes per formar govern. Sembla com si tot això formés part d'un àmbit misteriós i exclusiu de les formacions polítiques. És com una loteria: si jugues, pots guanyar, però no ho sabràs fins que es faci el sorteig.

Si d'allò que es tracta és de jugar, aquestes no són les millors regles. Si d'allò que es tracta és de respectar la voluntat popular i governar des de una inqüestionable legitimitat, els homes i les dones professionals de la política en el nostre país haurien de fer l'esforç de jugar net, no fer tripijocs, no escudar-se darrere de suposats desigs del poble, parlar clar i informar al votant de quin serà el destí del seu vot. Si no es així, la legitimitat per a governar només la tindrà qui tingui el major nombre de vots. És a dir, la majoria legítima. O com deia abans, qui tingui l'acceptació social.