Cremant les naus

El 1518, l'aventurer expert en genocidis i conqueridor espanyol Hernán Cortés (1485 - 1547), per tal de reprimir la deserció d'alguns dels seus homes una vegada desembarcats al Yucatán, va decidir destruir deu de les onze naus que havien portat la seva expedició des de Cuba fins a Mèxic. Una acció similar és atribuïda a Alexandre Magne (356 - 323 a.n.e.) abans d'iniciar la conquesta de la metròpoli fenícia de Tir el 332 a.n.e.; el seu objectiu no era altre que convèncer als seus homes que només era possible la victòria. Pel que sembla, Alexandre no va arribar per mar a Fenícia i no tenia cap flota per cremar o enfonsar. En tot cas, els seus biògrafs, entre els quals podem citar els romans Quint Curci Ruf (Història d'Alexandre el Gran) i Plutarc (Vides Paral·leles), no esmenten a les seves obres aquest episodi.

Sigui com sigui, amb aquests i d'altres fets similars, històrics o llegendaris, s'ha bastit a l'imaginari col·lectiu una expressió interessant. Fins avui, entenem per "cremar les naus" la presa d'una decisió que no té marxa enrere, encara que això suposi una gran pèrdua o sacrifici. Els anglosaxons, amb la seva peculiar originalitat, han encunyat l'expressió "to burn down bridges" - és a dir, "cremar els ponts" -, la qual, pel cas, ve a significar el mateix.

Serveixi aquesta petita digressió com a excusa per a reflexionar sobre un fenomen que s'ha fet palès a l'escenari polític català d'ençà de les darreres eleccions al Parlament. Es tracta dels importants esforços esmerçats per part de les direccions de les formacions polítiques nacionalistes i/o independentistes amb representació parlamentària per eliminar qualsevol vestigi de diàleg que permeti arribar a acords per a defensar conjuntament davant el govern i el parlament espanyols, però també davant dels partits de "l'espectre" polític català amb vocació gens nacionalista, les reivindicacions nacionals històricament ignorades per un Estat a vegades democràtic a vegades totalitari, però sempre centralista i centralitzador.

Val a dir, per tant, que el fenomen al qual em referia, i que va començar molt abans que l'independentisme republicà tingués a les seves mans l'oportunitat de decidir el color polític del govern de la Generalitat, és tristament comparable a l'acció que la història atribueix a Cortés o la llegenda a Alexandre. Les naus (o els ponts) han estat deliberadament cremades o enfonsades mentre el ciutadà - l'elector, en definitiva - es veia obligat a mirar-s'ho amb una mescla d'incredulitat i angoixa.

Ara ja no hi ha camí de retorn. El dia 1 de novembre, votava poc més del cinquanta per cent de la ciutadania (quant de temps preocuparà als polítics una abstenció tan inquietant?). Cinc dies més tard, s'anunciava amb una estudiada posada en escena la configuració d'un pacte de govern que donava fe d'un nou episodi de desencís i frustració per aquells que vèiem amb bons ulls un acord a llarg termini entre els responsables ideològics del catalanisme sobiranista. El dia 24 de novembre, el Parlament de Catalunya escollia amb escrupolositat legal el 128è President de la Generalitat. Els focs de les naus cremades es revifaven amb l'aversió i la rancúnia que es professaven i es professen alguns dels dirigents de l'independentisme català i del primer partit de l'oposició.

Efectivament, per aquest camí no hi ha retorn possible. Però, si aquests dirigents decideixen que aquest és el camí, que sàpiguen que el futur de la nació no podrà transitar per ell i que, malauradament, ens haurem de conformar en continuar sent una més de les comunitats autònomes que configuren l'Estat espanyol del segle XXI.

Si algú no hi posa remei, és a dir, si no es produeixen canvis aviat i es comencen a reconstruir ponts o naus, la ciutadania tindrà el deure moral de demanar la renovació d'uns líders que no es mereix; que massa sovint pensen en clau de partit i no en clau de país; que prioritzen les seves afinitats personals i les seves ambicions polítiques als interessos de la pàtria. Tanmateix, la història s'encarregarà de passar comptes.

A propòsit de la llei electoral

Quan vivíem en un règim de dictadura, -afortunadament una bona part de la nostra societat ha nascut després i no l’ha viscut- , crèiem que la democràcia era només el contrari de la dictadura. És a dir: hi havia una situació democràtica o no democràtica. De sí o no. De blanc o negre. Ara que ja tenim l’experiència de unes dècades de vida política normalitzada, hem aprés que dins del que en diem democràcia hi ha molts graus.

Quan tenim el goig de viure en una societat normalitzada com la nostra, que gaudeix d’un funcionament en llibertat, el més adient que s’escau no seria una valoració de si un fet, una decisió o una actitud és o no democràtica, ja que si no ho fos estaríem davant d’un fet il·legal i, per tant, punible. Allò que s’escau son valoracions més qualitatives del tipus: això és més democràtic? o, allò és menys democràtic?.

L’actual llei electoral fa possible que els vots dels ciutadans tinguin un valor diferent en funció del lloc de residència de l’electorat i al mateix temps fa possible que, un cop els vots han estat emesos, siguin utilitzats pels partits polítics d’acord amb els seus interessos partidistes i sense cap control dels ciutadans fins a la següent convocatòria electoral.

Al emetre el vot, ningú té cap garantia de l’ús que se’n farà, ja que un cop s’ha votat es converteix en un xec en blanc a favor del partit escollit, el qual pot acabar fent una coalició o un pacte per a governar que mai hauria estat escollit per qui li ha donat la confiança del seu sufragi. Els partits polítics no manifesten als ciutadans el seu capteniment pel que fa a possibles acords postelectorals. Demanen el vot i, després, en fan allò que els convé, sense tenir en compte la opinió dels votants. Sens dubte, el nivell de democràcia que això representa és millorable.

Tenint en compte que en el nostre país sembla que es consoliden uns resultats electorals que fan necessària la construcció de pactes de govern o de coalicions postelectorals, fora convenient que la llei garanteixi uns nivells de democràcia en els que els ciutadans siguem realment qui designem el govern que volem.

Amb el desig de tenir una llei electoral que porti a cotes més elevades de democràcia i de respecte als ciutadans, potser caldria demanar als legisladors que legislessin de forma que:

- Tots els vots tinguin un valor igual, amb independència del lloc de residència dels votants.

- Que no es pugui formar una coalició que no hagi estat anunciada pels partits abans de les eleccions. O bé que, en cas que no s’anunciï abans, calgui referendar l’acord assolit pels partits mitjançant una consulta al poble.


Els ciutadans, i sobretot els votants, podem sentir-nos manipulats quan els pactes postelectorals porten a realitats de govern diferents a les que podríem haver considerat de la nostra preferència; però, malauradament, la llei estableix que no ens tornaran a preguntar fins a la nova convocatòria electoral.

A qui afavoreix aquesta situació? Als ciutadans és clar que no. Als votants tampoc i a la democràcia l’afebleix notablement, ja que provoca una abstenció que creix inexorablement a cada convocatòria electoral. Sembla que només afavoreix als partits polítics. Podríem dir, com a la cançó, “no era això, companys, no era això”.

Per sort, en democràcia, les lleis son lleis mentre son vigents i els legisladors tenen la potestat i la obligació de millorar-les. Esperem que aquesta llei electoral sigui millorada a benefici de la democràcia i del respecte als ciutadans i no només a favor dels interessos dels partits polítics.