Shhh... “Silenci, si feu soroll la canalla s’esvera”.
Aquest podria ser l’eslògan de l’actual legislatura. És, fonamentalment, una legislatura silenciosa. Sembla que el silenci hagi estat elevat a la categoria de valor primigeni. El cert és que, després de la finalització sobtada, esquerdada i sorollosa de la legislatura anterior, s’agraeix que el govern treballi sense fer soroll. Però, és així? Quin és el preu d’aquest silenci?.
El treball quotidià de l’Administració ha de ser, naturalment, un treball efectiu i sense ensurts, però el país té qüestions compromeses a resoldre, que no son tributàries de la quotidianitat i que requereixen debat i acció. Permeteu-me fer una mica de soroll amb el següents exemples.
Primer exemple: Des del govern espanyol s’està avançant lentament, però implacable en l’estratègia de passar el ribot per les competències de Catalunya. A cada bugada hi perdem un llençol. L’increment d’hores en castellà a les escoles catalanes compromet la política lingüística, afecta a la supervivència de la nostra amenaçada llengua i s’interfereix en les competències en educació que fins ara eren plenes. Com a resposta, des de Catalunya, s’ha acceptat d’entrada i s’ha fet un tímid plantejament de desacord que, amb un recorregut de setmanes ha destil·lat una acció judicial. Tot molt tard i sense fer soroll en el sí d’aquest tripartit en el qual es sabut que les sensibilitats per la llengua no son homogènies.
Segon exemple: El fet identitari ha estat posat en segon, o en tercer terme, per tal de no aixecar cap llebre i, sobretot, per no fer soroll.
Tercer exemple: El nostre nou Estatut està a punt de ser bandejat en el Tribunal Constitucional. A Catalunya es mira cap una altra banda, no fos cas que semblés que algú es fa conscient de la gravetat d’aquest fet. Independentment de qui va votar-hi a favor o en contra, sembla que es prioritza el fet que, amb Estatut o sense, es mantinguin les cadires. Tant de silenci i de conservadorisme de cadires fa una mica de mala espina. El preu dels càrrecs és l’endarreriment del progrés autonòmic de Catalunya?
Quart exemple: La llei de dependència que retalla la capacitat de la Generalitat...
I, així, d’exemple en exemple, fins a la sacietat.
Tot fa pensar que es mira a una altra banda davant dels problemes importants i que, una vegada identificats tots els temes que poden ser polèmics i que poden enfrontar diferents sensibilitats, s’ha optat per a aplicar les matemàtiques. M’explicaré. S’aplica el mínim comú denominador, es a dir, tot gira al voltant d’aquell petit conjunt de coses en les que hi ha un acord i, per tant, unes probabilitats mínimes d’enfrontaments i de soroll. De la resta no se’n parla, independentment que es tracti de temes cabdals per el futur de Catalunya. Ara, segons els responsables del govern no és el moment de parlar-ne. Deu ser perquè no convé. Però, a qui no convé?
Aquest podria ser l’eslògan de l’actual legislatura. És, fonamentalment, una legislatura silenciosa. Sembla que el silenci hagi estat elevat a la categoria de valor primigeni. El cert és que, després de la finalització sobtada, esquerdada i sorollosa de la legislatura anterior, s’agraeix que el govern treballi sense fer soroll. Però, és així? Quin és el preu d’aquest silenci?.
El treball quotidià de l’Administració ha de ser, naturalment, un treball efectiu i sense ensurts, però el país té qüestions compromeses a resoldre, que no son tributàries de la quotidianitat i que requereixen debat i acció. Permeteu-me fer una mica de soroll amb el següents exemples.
Primer exemple: Des del govern espanyol s’està avançant lentament, però implacable en l’estratègia de passar el ribot per les competències de Catalunya. A cada bugada hi perdem un llençol. L’increment d’hores en castellà a les escoles catalanes compromet la política lingüística, afecta a la supervivència de la nostra amenaçada llengua i s’interfereix en les competències en educació que fins ara eren plenes. Com a resposta, des de Catalunya, s’ha acceptat d’entrada i s’ha fet un tímid plantejament de desacord que, amb un recorregut de setmanes ha destil·lat una acció judicial. Tot molt tard i sense fer soroll en el sí d’aquest tripartit en el qual es sabut que les sensibilitats per la llengua no son homogènies.
Segon exemple: El fet identitari ha estat posat en segon, o en tercer terme, per tal de no aixecar cap llebre i, sobretot, per no fer soroll.
Tercer exemple: El nostre nou Estatut està a punt de ser bandejat en el Tribunal Constitucional. A Catalunya es mira cap una altra banda, no fos cas que semblés que algú es fa conscient de la gravetat d’aquest fet. Independentment de qui va votar-hi a favor o en contra, sembla que es prioritza el fet que, amb Estatut o sense, es mantinguin les cadires. Tant de silenci i de conservadorisme de cadires fa una mica de mala espina. El preu dels càrrecs és l’endarreriment del progrés autonòmic de Catalunya?
Quart exemple: La llei de dependència que retalla la capacitat de la Generalitat...
I, així, d’exemple en exemple, fins a la sacietat.
Tot fa pensar que es mira a una altra banda davant dels problemes importants i que, una vegada identificats tots els temes que poden ser polèmics i que poden enfrontar diferents sensibilitats, s’ha optat per a aplicar les matemàtiques. M’explicaré. S’aplica el mínim comú denominador, es a dir, tot gira al voltant d’aquell petit conjunt de coses en les que hi ha un acord i, per tant, unes probabilitats mínimes d’enfrontaments i de soroll. De la resta no se’n parla, independentment que es tracti de temes cabdals per el futur de Catalunya. Ara, segons els responsables del govern no és el moment de parlar-ne. Deu ser perquè no convé. Però, a qui no convé?
Estem esdevenint un país d’anyells silenciosos i submisos? Segur que es pot argumentar que s’està treballant molt i en silenci. Caldrà veure-ho, però som lliures de sospitar que si per no fer, no fem ni soroll. Mentrestant, es van descapitalitzant els punts essencials que ens poden consolidar com a nació.
