20 d’agost 2006

L'honestedat és la obligació primordial

Pot semblar pueril i innocent parlar de temes com els que hem tractat en els articles anteriors. La responsabilitat, creure’s el país, o parlar de la honestedat en l’àmbit polític, pot semblar tant bàsic i evident que no caldria, però a vegades, és important recordar allò que és evident, les qüestions bàsiques, per tal de no perdre el nord i retrobar el camí.

La honestedat és un requisit primigeni per a dedicar-se a la política. El diccionari diu que honestedat és refereix a la qualitat que adorna a la persona honrada i de la honradesa en diu que és la qualitat de ser incapaç d’enganyar, robar o estafar i s'en diu de la persona escrupolosa en el compliment dels seus deures. A la vista de les definicions, potser si que feia falta que en parléssim de la honradesa i de la honestedat perquè amb les definicions, i amb el que estem veien en el nostre entorn, és clar que és necessari filar prim en les persones en les que dipositem la nostra confiança política.

A vegades i a primer cop d’ull podem pensar que és honest el que no posa ma al calaix del diner públic en benefici propi. Bé, aquest és un primer requisit, elemental, i tant que ho és, però també deixa de ser honest el que menteix als ciutadans o explica veritats a mitges i segons li convé, el que atorga càrrecs de confiança i ben pagats als parents i amics i el que compra fidelitats “inquebrantables” fent ús del seu poder mentre desenvolupa càrrecs polítics. No totes les garanties d’honradesa es perden fent mal ús dels diners, també hi ha d'altres mals usos que fan que deixin de ser honestos els qui els practiquen.

Deia Sòcrates que l’individu ha d’estar més preocupat per la honradesa de les seves accions, en definitiva d’actuar rectament, que per el risc de viure o morir. Sòcrates picava molt alt. La quotidianitat de la vida política ens ha fet viure i veure tal quantitat d’accions d’honestedat qüestionable que, potser de manera inconscient i involuntària, hem anat rebaixant el llistó de les exigències ciutadanes en matèria d’honradesa dels nostres polítics. Res ens sorprèn. Es hora de tornar a reivindicar els principis bàsics i exigir que els polítics tinguin, per part dels ciutadans, les màximes demandes en matèria de responsabilitat, de creure en el país i d’honestedat. Potser aquests haurien de ser els criteris principals per fer-los confiança, més que a partir de programes afalagadors i promeses ensucrades.

Ningú espera que els polítics siguin infalibles, ningú ho és, ningú espera que no tinguin cap relliscada en la seva acció política, si fos així no serien humans i ningú espera que siguin homes i dones d’innocència infantil. Ningú ho espera això, ningú ho vol. El que tots esperem és que siguin homes i dones responsables, honestos i que creguin en el país, al menys tant com els milers de ciutadans que cada dia treballen honestament i amb humilitat per aconseguir que el país funcioni, a vegades malgrat les accions de polítics que viuen i actuen en una galàxia molt allunyada de les necessitats i inquietuds dels ciutadans.

Per acabar cal afirmar que seria injust posar a tots els polítics en una presumpte actitud deshonesta. Això seria tant injust com pensar que tots son honrats amb garanties. La nostra responsabilitat com a ciutadans és triar, amb el seny necessari per prioritzar les qualitats més importants: la responsabilitat, creure’s el país i honestedat. A partir d’aquí els programes son, ben segur, importants, però menys rellevants.

06 d’agost 2006

Creure's el país com a segona obligació

A les seves reflexions sobre els comportaments i les virtuts dels polítics professionals, en Max Weber deia, pels voltants de 1919, que la lluita entre partits persegueix no només un fi objectiu sinó també, i abans que res, el control sobre la distribució dels càrrecs públics. Per a en Weber, la diferència entre el viure per a i el viure de se situava a un nivell econòmic; un nivell, al cap i a la fi, matusser.

No crec que el sociòleg alemany fos conscient que la seva anàlisi de la realitat política del seu temps seria aplicable a la realitat del nostre. Suposo que avui es preguntaria com hem sigut capaços de no aprendre quasi bé res, encara que durant bona part del segle XX la lluita per les llibertats i per la consolidació de la democràcia hagi hagut de conviure amb el dolor, la destrucció i l'obscuritat de l'autoritarisme.

¿Com es possible, diria en Weber, que en la construcció del nostre sistema polític, tan envejable en la seva modernitat, no haguem dissenyat prou mecanismes de control com per a eliminar de la política qualsevol tendència que tingui a veure amb l'amoralitat de determinats comportaments?. ¿En quin punt de la seva evolució ideològica, els polítics democràticament elegits i amb responsabilitat de govern han oblidat que nosaltres, el modestos votants - és a dir, els ciutadans anònims que, com diu en Jordi Mauri, contribuïm al progrés del nostre país pagant els impostos que ens pertoquen -, no els hem donat, en cap cas, el vist i plau per a mercadejar amb els càrrecs públics?. ¿En quin moment de la seva trajectòria professional, els homes que ostenten el poder que emana de la voluntat ciutadana han decidit que el més important és el viure de abans que el viure per a?.

Estic segur que a tots se'ns acudeixen algunes respostes, moltes de les quals feririen el sinistre orgull d'aquells que es consideren paradigmes del patriotisme, però permeteu-me oferir-vos una sincera reflexió: estic convençut que els que lluiten pels càrrecs, mercadegen amb la seva distribució, s'afanyen en afavorir a socis i fidels i es reparteixen amb absoluta impunitat una bona part dels nostres impostos, amb la connivència dels seus correligionaris d'arreu l'estat, ho fan perquè no creuen ni el sistema democràtic, ni en la responsabilitat política, ni en la honestedat que ha de presidir tots els actes dels homes dedicats a la res publica. Però, per damunt de tot, en allò que no creuen aquests cleptòmans de la política és en el seu país.

L'amic Mauri ens proposa que la responsabilitat sigui la primera obligació de la classe governant catalana. Jo us proposo que la segona obligació sigui creure's el País i en el País - en majúscules -, i el nostre deure recordar-los a les urnes que ara és el moment de viure per a fer de la nostra una Nació pròspera, moderna, justa i democràtica.

La responsabilitat com a primera obligació

Durant segles els pobles han estat explotats pels seus governants i han viscut sota el règim de la por que els dominadors els inspiraven. Els governants han cobrat els impostos de forma abusiva amb la única finalitat d’enriquir-se i sense sentir cap responsabilitat vinculada a l’acció de govern.

Afortunadament a partir de la Revolució Francesa es va estendre per Europa primer i per la resta del mon, progressivament, una nova escala de valors en la que els governants havien d’exercir la seva funció de govern en benefici dels governats, del poble. Aquestes obligacions de govern tenen un ampli ventall que va des de la protecció en front dels hipotètics enemics fins a la promoció de la qualitat de vida garantint els serveis de salut, l’educació, la seguretat econòmica a la vellesa i inclouen la responsabilitat dels governant per garantir que els serveis públics funcionin en benefici de la gent. Tot això converteix un poble de súbdits en un poble de ciutadans.

Estem satisfets de formar part d’un país que ha evolucionat fins a assolir altes cotes de qualitat de vida per els seus ciutadans i un sistema polític amb nivells de democràcia interna que no haurien de tenir res d’envejar amb el que tenen en els països més desenvolupats i amb més tradició democràtica. Fins aquí sembla que tot va bé, podríem dir que tot son flors i violes i per tant no caldria fer-ne més comentari que els que pogués inspirar el cofoisme satisfet.

La veritat és que l’escletxa que s’ha generat entre els ciutadans i els polítics és cada vegada més gran. És una opinió generalitzada que els polítics viuen en els seus àmbits del poder preocupats de les seves prioritats personals o de Partit, sempre allunyades de les necessitats dels ciutadans i convençuts que a Catalunya s’hi viu molt i molt bé, oblidant que un percentatge considerable de la població viu en el llindar de la pobresa i que als joves els costa veure la manera de llaurar-se un futur digne amb el seu treball. On son els governants quan el país pateix una crisi de grans dimensions com la situació límit viscuda per desenes de milers de persones a l’aeroport del Prat fa uns dies?

El nostre petit país té una llarga llista d’assignatures pendents d’aprovar. La seguretat ciutadana, l’ordenació del fet migratori, l’accés a la vivenda pels joves, l’atenció integral a la vellesa i als més desfavorits i un llarg etcètera que ara no és del cas detallar. Els governants a qui fem confiança per ocupar els escons del Parlament han d’exercir la responsabilitat de treballar per a “aprovar” aquestes assignatures pendents. Els ciutadans, a canvi de veure com es progressa en la millora dels temes pendents, estem disposats a seguir exercint les nostres responsabilitats com a ciutadans, exemplificades en un disciplinat pagament de tots els impostos vigents.

Tot plegat la democràcia està basada en una distribució de responsabilitats en la que ningú, ni governants ni governats, en té ni més ni menys, però en la que tothom ha de respondre de com exerceix les seves. Ningú està exclòs de donar explicacions de com compleix les seves responsabilitats. Això els ciutadans ho sabem molt bé, perquè l’Administració disposa dels mecanismes suficients per a detectar l’incompliment de les nostres obligacions i exigir-ne l’immediata adequació. Els governants tenen també aquests mecanismes de supervisió??? Hi tant que sí. Però sovint l’aritmètica de minories i majories fa que la deixadesa en les obligacions, les responsabilitats no ateses i les feines mal fetes, tinguin immunitat ”parlamentària” i tot i que quedi ben palès qui no ha fet les coses bé i no exerceix correctament les seves responsabilitats tot queda igual després de debats densos que els ciutadans no entenem i en els que ens sembla que es tracten qüestions allunyades de les que ens afecten. El darrer exemple el tenim en el vergonyós assumpte de l’aeroport. Competències, no competències i en definitiva incompetències, deixen en la més estricte indefensió uns ciutadans afectats per l’acció desordenada de brètols, mentre els “responsables” s’ho miren esmaperduts.

El tema de l’aeroport resulta molt evident ja que es viu, encara que els governants no ho han viscut així, com un fet que representa una crisi de gran abast de la que els mitjans de comunicació se n’han fet un gran ressò, però son els assumptes de fons, alguns ja esmentats i que afecten a molta gent anònima, humil i sense ressò mediàtic, els que requereixen, sobretot, el compromís dels governants per cercar millores efectives i sostingudes, no cops d’efecte. Aquest compromís és la millor expressió de la responsabilitat de govern en democràcia, és un mínim exigible als governants, és la grandesa de la política que ha d’estar al servei dels ciutadans, encara que, a vegades sembla que es tracti d’un plantejament de màxims.

Inauguració Catalunya té Futur

Aquest blog té com a finalitat expresar les reflexions que ens ajudin a tots els que el llegim a construir encertadament el futur del nostre país. S'espera dels participants que expressin les seves reflexions en forma d'escrits redactats com a articles d'opinió.

Els autors s'han de sentir lliures per a expresar les seves opinions amb la capacitat que la seva saviesa els permeti i el respecte i la moderació que la seva ètica els marqui.

Els participants i lectors d'aquest blog no tenen perquè compartir totes les reflexions que es presentin i fora convenient que no s'establissin rèpliques i contrarèpliques, pero sí articles que presentin i argumentin posicions contraposades sobre els temes plantejats.

Aquest espai no és l'òrgan oficiós de cap ideologia ni de cap organització política ni social. Hi participen persones amb un únic punt en comú: El desig que en el futur Catalunya sigui un país encara més fort i més prosper pels nostres fills.