La Generalitat, en l’actual organització de l’Estat Espanyol, pot ser moltes coses.
Un govern sòlid?. Això ens convé als catalans.
Una nosa?. Això no convé als espanyols.
Un govern subordinat i titella?. Això convé als governs de l’Estat.
La Generalitat no és un invent fet després de la dictadura, durant la transició espanyola, com ho son la majoria de governs autonòmics. La Generalitat ve de lluny i aquesta diferència, astutament i estratègicament silenciada per tots els governs espanyols és la diferència primordial per entendre què és la Generalitat i per entendre què és Catalunya.
L’autonomia de Catalunya no és només el resultat de les lleis actualment vigents, sinó el resultat d’una voluntat històrica dels seus ciutadans que es remunta a l’època medieval amb l’existència de la Diputació General de Catalunya del segle XIV. Però encara ens podríem remuntar més enrere per trobar la voluntat del poble català de governar-se amb sobirania plena. El Comtat de Barcelona a partir del segle X, s’independitzà de l’Imperi Carolingi. Posteriorment la unió dinàstica de Catalunya i Aragó el 1137 van consolidar un gran regne de països catalans junt amb Aragó i, fins i tot, amb la posterior unió de Castella i Aragó, amb el matrimoni de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella i els seus successors, van saber mantenir i respectar les institucions de Catalunya i la seva sobirania fins el segle XVIII amb la invasió borbònica de 1714. Era un funcionament, que avui en diríem federal, dels diferents regnes. Sembla impossible que no puguem trobar lliçons en la nostra pròpia història per a fer entendre a Madrid allò que en diuen, amb subtilesa, “el hecho diferencial catalán. Esta bonita y laboriosa región”. Déu ens ampari.
Per tant, no és qüestió recent o capriciosa la voluntat de governar-nos, sinó que n’és l’herència, m’atreviria a dir gairebé “genètica”, de la voluntat dels nostres avantpassats fins a perdre’ns en la història de les generacions. No és nova aquesta voluntat, és l’expressió del respecte per la nostra terra, és l’expressió de la lleialtat als qui ens han precedit, senzillament és.
Amb la restauració de la Generalitat de 1977, s’han restituït les Institucions, encara que les competències son un llarg rosari que va avançant amb comptagotes i que requereix una negociació esgotadora per a donar, fins i tot, petits passos. L’Estat espanyol no hi creu amb l’existència de governs autonòmics. L’Estatut de 1979 i el de 2006 manifesten la voluntat, mai amagada dels catalans, de tenir la plena autoritat sobre les decisions que ens afecten, però tot i les passes endavant que s’han donat ens queda molt de camí.
Com es farà aquest camí? Tot depèn de la voluntat i de la capacitat que tingui el govern de la Generalitat de torn, de promoure un procés d’autonomia creixent i d’esmerçar esforços en les sempre difícils negociacions amb el govern espanyol. Un govern de la Generalitat fort, sòlid i amb un profund sentiment nacionalista pot ser un govern capaç de fer progressar Catalunya en el camí del seu autogovern.
Però, un govern amb aquestes característiques i fortaleses, és el govern que vol veure l’Estat espanyol al Palau de la Generalitat? Ben segur que no. La història dels anys recents ens ho demostra. El govern espanyol, sigui del partit que sigui, vol veure a Catalunya un govern feble, espanyol abans que català o, potser encara més sibil·linament, espanyol i català abans que català i espanyol.
Es a dir, governs que actuïn subordinadament per les coses primordials i que prenguin, amb autonomia, les decisions secundàries i d’ordre menor. Un govern, en definitiva que exerceixi unes funcions equivalents a una Delegación del Gobierno del Estado Español com el que hi ha hagut a la majoria de comunitats autònomes des de la restauració de la democràcia.
Les prioritats son totes legítimes i els catalans hem de tenir les nostres ben clares, tot recordant que tenim un compromís d’honor amb la nostra pàtria, amb els nostres avantpassats, amb nosaltres mateixos i amb els nostres fills. En democràcia els ciutadans escollim els nostres governs. Estiguem alerta per tal de no fer el joc a qui ens vol veure febles, dependents i subordinats. Tot disfressat, es clar, d’abraçades i copets a l’esquena, que d’això a Madrid en saben una estona llarga i, a vegades, a alguns d’aquí els agraden d’allò més.
Un govern sòlid?. Això ens convé als catalans.
Una nosa?. Això no convé als espanyols.
Un govern subordinat i titella?. Això convé als governs de l’Estat.
La Generalitat no és un invent fet després de la dictadura, durant la transició espanyola, com ho son la majoria de governs autonòmics. La Generalitat ve de lluny i aquesta diferència, astutament i estratègicament silenciada per tots els governs espanyols és la diferència primordial per entendre què és la Generalitat i per entendre què és Catalunya.
L’autonomia de Catalunya no és només el resultat de les lleis actualment vigents, sinó el resultat d’una voluntat històrica dels seus ciutadans que es remunta a l’època medieval amb l’existència de la Diputació General de Catalunya del segle XIV. Però encara ens podríem remuntar més enrere per trobar la voluntat del poble català de governar-se amb sobirania plena. El Comtat de Barcelona a partir del segle X, s’independitzà de l’Imperi Carolingi. Posteriorment la unió dinàstica de Catalunya i Aragó el 1137 van consolidar un gran regne de països catalans junt amb Aragó i, fins i tot, amb la posterior unió de Castella i Aragó, amb el matrimoni de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella i els seus successors, van saber mantenir i respectar les institucions de Catalunya i la seva sobirania fins el segle XVIII amb la invasió borbònica de 1714. Era un funcionament, que avui en diríem federal, dels diferents regnes. Sembla impossible que no puguem trobar lliçons en la nostra pròpia història per a fer entendre a Madrid allò que en diuen, amb subtilesa, “el hecho diferencial catalán. Esta bonita y laboriosa región”. Déu ens ampari.
Per tant, no és qüestió recent o capriciosa la voluntat de governar-nos, sinó que n’és l’herència, m’atreviria a dir gairebé “genètica”, de la voluntat dels nostres avantpassats fins a perdre’ns en la història de les generacions. No és nova aquesta voluntat, és l’expressió del respecte per la nostra terra, és l’expressió de la lleialtat als qui ens han precedit, senzillament és.
Amb la restauració de la Generalitat de 1977, s’han restituït les Institucions, encara que les competències son un llarg rosari que va avançant amb comptagotes i que requereix una negociació esgotadora per a donar, fins i tot, petits passos. L’Estat espanyol no hi creu amb l’existència de governs autonòmics. L’Estatut de 1979 i el de 2006 manifesten la voluntat, mai amagada dels catalans, de tenir la plena autoritat sobre les decisions que ens afecten, però tot i les passes endavant que s’han donat ens queda molt de camí.
Com es farà aquest camí? Tot depèn de la voluntat i de la capacitat que tingui el govern de la Generalitat de torn, de promoure un procés d’autonomia creixent i d’esmerçar esforços en les sempre difícils negociacions amb el govern espanyol. Un govern de la Generalitat fort, sòlid i amb un profund sentiment nacionalista pot ser un govern capaç de fer progressar Catalunya en el camí del seu autogovern.
Però, un govern amb aquestes característiques i fortaleses, és el govern que vol veure l’Estat espanyol al Palau de la Generalitat? Ben segur que no. La història dels anys recents ens ho demostra. El govern espanyol, sigui del partit que sigui, vol veure a Catalunya un govern feble, espanyol abans que català o, potser encara més sibil·linament, espanyol i català abans que català i espanyol.
Es a dir, governs que actuïn subordinadament per les coses primordials i que prenguin, amb autonomia, les decisions secundàries i d’ordre menor. Un govern, en definitiva que exerceixi unes funcions equivalents a una Delegación del Gobierno del Estado Español com el que hi ha hagut a la majoria de comunitats autònomes des de la restauració de la democràcia.
Les prioritats son totes legítimes i els catalans hem de tenir les nostres ben clares, tot recordant que tenim un compromís d’honor amb la nostra pàtria, amb els nostres avantpassats, amb nosaltres mateixos i amb els nostres fills. En democràcia els ciutadans escollim els nostres governs. Estiguem alerta per tal de no fer el joc a qui ens vol veure febles, dependents i subordinats. Tot disfressat, es clar, d’abraçades i copets a l’esquena, que d’això a Madrid en saben una estona llarga i, a vegades, a alguns d’aquí els agraden d’allò més.
Els que volen veure una Generalitat d’opereta i provinciana també tenen clares les seves prioritats i faran el que estigui al seu abast per aconseguir els seus objectius. Estiguem alerta, doncs. Toca parlar als ciutadans.
2 comentaris:
La verdad, me importa poco el futuro de Catalunya, Espanya y Europa, porque no me gustan ninguna, francamente estoy por marcharme a un lugar que sea mejor y si puede ser con un pasaporte apatrida.
El unico modelo de sociedad que me gusta es el asambleario, ¿utopico?, pues no, hay un pais cercano, desarrollado que se llama Suiza, desprestigiado deliberadamente para que todo el mundo lo considere como un pais pirata, que sea sospechoso y por ello no presentable como modelo a imitar, cuando es un modelo de progreso, civismo y libertad individual, done SE VOTA TODO, el gobierno central es de concentración y los municipios son la unidad colectiva, economica, fiscal, social etc que regula la vida de la gente, emanando de su propia voluntad y no un lejano Gobierno del Estado desgajado de la vida cotidiana de los individuos, son municipios organizados todos ellos de la manera que su gente quiere, englobados en cantones tambien con diferentes maneras de organizarse, donde se hablan cuatro idiomas y donde le dejan al Estado solo aquello que les interesa.
Son un pais pacifico inventor de las ONG, rico, industrioso, que invierte en futuro, poco conflictivo internacionalmente con 7 millones de habitantes.
SÍ me preucuparia el futuro de Espanya y Catalunya si este fuese nuestro modelo pero mientras exista la ley de Hond, las listas sean cerradas y los municipios sean el ultimo mono, pues que quereis que os diga, ya se lo haran, conmigo que no cuenten, yo miro de vivir al margen.
Saludos.
S
Ya veo que nadie tiene nada que decir a lo dicho. Al menos tampoco hay nada en contra.
Publica un comentari a l'entrada