Catalunya, prioritat d'un govern nacionalista

El dia 1 de novembre els ciutadans hem estat convocats a expressar la nostra voluntat en unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. En teoria, se’ns demana que decidim a quina formació política atorgarem la confiança per a formar un nou govern, però a la pràctica, la nostra confiança pot passar de mans en virtut de la aplicació de la legalitat vigent, encara que el resultat no representi la voluntat de la majoria de l’electorat. D’això, n’hem parlat en un altre article d’aquest blog, i tot i que haurem d’insistir-hi, allò que ens interessa ara és reflexionar sobre quin país tenim, quin ens cal, i a qui volem per dirigir-lo.

D’entrada, la legislatura que conclou ara, tan precipitadament, ens ofereix com a colofó l’inquietant imatge d’un país políticament esgotat, econòmicament indecís, culturalment desconcertat i socialment injust.

En un altre moment, serà interessant parlar de les mancances de l’economia catalana i de la incapacitat d’alguns governs per canalitzar adequadament les necessitats que se’n deriven del creixement econòmic. Com també s’haurà de parlar de la confusió que la imposició de determinats conceptes sobre multiculturalitat i bilingüisme estan provocant en una societat tan complexa com la nostra, la qual dia rera dia tracta de conservar les seves essències. Capítol apart mereixeran les desigualtats socials i la importància d’endegar polítiques que afavoreixin un repartiment just de la riquesa.

L’etapa que ara es tanca ha deixat molt malmesa l’honorabilitat de la classe política, la respectabilitat de les nostres institucions i, el que es pitjor, la credibilitat en la capacitat de Catalunya per a dissenyar el seu futur com a nació. No és menys important el fet que la ciutadania percebi amb preocupació com la vida política del país s’allunya de les seves necessitats reals. L’esgotament arriba quan es materialitzen l’ús i abús que, dels signes i símbols que defineixen la identitat col·lectiva, en fan els polítics i socis que tenen el pensament i el cor en la indivisibilitat d’Espanya.

En aquests moments cal pensar en clau catalana, tenint en compte que des de Catalunya hem de ser forts i actuar com una nació davant el govern de l’Estat.

La dicotomia esquerra-dreta, o la perspectiva exclusivament nacionalista o no nacionalista resulten argumentacions incompletes per a decidir quin és el govern que convé a Catalunya en aquests moments.

Atès que, avui en dia, la majoria de partits polítics es discuteixen una petita franja de terreny situat a la opció de centreesquerra, caldrà analitzar les diferents ofertes des de la perspectiva prioritàriament nacionalista, tot pensant en les possibles aliances postelectorals que cap partit deixa clares abans de les eleccions, de manera que els seus electors no saben com es farà servir el seu vot. Ara cal prendre decisions pensant que tot risc de dependència o subordinació del govern català pot ser contraproduent als interessos de Catalunya.

Les polítiques que poden portar a terme els diferents partits son, en general, molt similars pel que fa a l’eix dreta-esquerra. Segurament que per aquest camí no podrem trobar diferències significatives entre els partits amb possibilitat de participar del futur govern de Catalunya. En canvi sí que ens pot ajudar la perspectiva nacionalista, tenint en compte que és la que millor reflecteix fins a quin punt cadascú es creu el país que vol governar.

Ara ens cal un govern de Catalunya capaç d’aconseguir el màxim desplegament de l’Estatut recentment aprovat i ens cal un President de la Generalitat que vulgui tancar el seu currículum com a President de la Generalitat i no fent ús del càrrec com a trampolí per a més altes responsabilitats a l’estructura de l’Estat o d’Europa.

Què és, o què pot esdevenir la Generalitat???

La Generalitat, en l’actual organització de l’Estat Espanyol, pot ser moltes coses.

Un govern sòlid?. Això ens convé als catalans.
Una nosa?. Això no convé als espanyols.
Un govern subordinat i titella?. Això convé als governs de l’Estat.

La Generalitat no és un invent fet després de la dictadura, durant la transició espanyola, com ho son la majoria de governs autonòmics. La Generalitat ve de lluny i aquesta diferència, astutament i estratègicament silenciada per tots els governs espanyols és la diferència primordial per entendre què és la Generalitat i per entendre què és Catalunya.

L’autonomia de Catalunya no és només el resultat de les lleis actualment vigents, sinó el resultat d’una voluntat històrica dels seus ciutadans que es remunta a l’època medieval amb l’existència de la Diputació General de Catalunya del segle XIV. Però encara ens podríem remuntar més enrere per trobar la voluntat del poble català de governar-se amb sobirania plena. El Comtat de Barcelona a partir del segle X, s’independitzà de l’Imperi Carolingi. Posteriorment la unió dinàstica de Catalunya i Aragó el 1137 van consolidar un gran regne de països catalans junt amb Aragó i, fins i tot, amb la posterior unió de Castella i Aragó, amb el matrimoni de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella i els seus successors, van saber mantenir i respectar les institucions de Catalunya i la seva sobirania fins el segle XVIII amb la invasió borbònica de 1714. Era un funcionament, que avui en diríem federal, dels diferents regnes. Sembla impossible que no puguem trobar lliçons en la nostra pròpia història per a fer entendre a Madrid allò que en diuen, amb subtilesa, “el hecho diferencial catalán. Esta bonita y laboriosa región”. Déu ens ampari.

Per tant, no és qüestió recent o capriciosa la voluntat de governar-nos, sinó que n’és l’herència, m’atreviria a dir gairebé “genètica”, de la voluntat dels nostres avantpassats fins a perdre’ns en la història de les generacions. No és nova aquesta voluntat, és l’expressió del respecte per la nostra terra, és l’expressió de la lleialtat als qui ens han precedit, senzillament és.

Amb la restauració de la Generalitat de 1977, s’han restituït les Institucions, encara que les competències son un llarg rosari que va avançant amb comptagotes i que requereix una negociació esgotadora per a donar, fins i tot, petits passos. L’Estat espanyol no hi creu amb l’existència de governs autonòmics. L’Estatut de 1979 i el de 2006 manifesten la voluntat, mai amagada dels catalans, de tenir la plena autoritat sobre les decisions que ens afecten, però tot i les passes endavant que s’han donat ens queda molt de camí.

Com es farà aquest camí? Tot depèn de la voluntat i de la capacitat que tingui el govern de la Generalitat de torn, de promoure un procés d’autonomia creixent i d’esmerçar esforços en les sempre difícils negociacions amb el govern espanyol. Un govern de la Generalitat fort, sòlid i amb un profund sentiment nacionalista pot ser un govern capaç de fer progressar Catalunya en el camí del seu autogovern.

Però, un govern amb aquestes característiques i fortaleses, és el govern que vol veure l’Estat espanyol al Palau de la Generalitat? Ben segur que no. La història dels anys recents ens ho demostra. El govern espanyol, sigui del partit que sigui, vol veure a Catalunya un govern feble, espanyol abans que català o, potser encara més sibil·linament, espanyol i català abans que català i espanyol.

Es a dir, governs que actuïn subordinadament per les coses primordials i que prenguin, amb autonomia, les decisions secundàries i d’ordre menor. Un govern, en definitiva que exerceixi unes funcions equivalents a una Delegación del Gobierno del Estado Español com el que hi ha hagut a la majoria de comunitats autònomes des de la restauració de la democràcia.

Les prioritats son totes legítimes i els catalans hem de tenir les nostres ben clares, tot recordant que tenim un compromís d’honor amb la nostra pàtria, amb els nostres avantpassats, amb nosaltres mateixos i amb els nostres fills. En democràcia els ciutadans escollim els nostres governs. Estiguem alerta per tal de no fer el joc a qui ens vol veure febles, dependents i subordinats. Tot disfressat, es clar, d’abraçades i copets a l’esquena, que d’això a Madrid en saben una estona llarga i, a vegades, a alguns d’aquí els agraden d’allò més.

Els que volen veure una Generalitat d’opereta i provinciana també tenen clares les seves prioritats i faran el que estigui al seu abast per aconseguir els seus objectius. Estiguem alerta, doncs. Toca parlar als ciutadans.