15 d’abril 2007

Estirar o empènyer

Recentment s’ha produït un acte que ha reunit la major concentració mai vista de representants d’això que s’anomena la societat civil catalana, amb la finalitat de reivindicar un aeroport a l’alçada del que necessita l’economia nacional. Catalunya no pot desenvolupar-se i atraure capitals, ni pot donar sortida a les iniciatives que generen riquesa i llocs de treball si no disposa d’unes infraestructures de gran volada que facilitin la conversió de noves idees empresarials i de progrés en realitats productives.

Un aeroport amb connexions amb tot el mon, un port que, a més de ser important en creuers turístics, sigui el primer del Mediterrani en moviment de mercaderies i unes xarxes ferroviàries que superant els traçats originals del segle XIX ens posin en contacte amb la resta de mercats europeus a gran velocitat.

Això vol dir futur per a Catalunya i la resta és política-ficció i miopia d’uns polítics que, en lloc d’estirar del país per anar endavant i construir el veritable progrés, esperen que els empenyin a fer la seva feina, com aquelles ballarines perugues que tenen por escènica i les han d’empènyer per fer-les sortir a l’escenari.

La concentració celebrada a Barcelona per a reclamar un aeroport intercontinental és un toc d’alerta a la classe política catalana. En aquest cas, tampoc han estat els polítics els que han pres la iniciativa i han liderat un procés clar i decidit per a obtenir del govern de l’Estat les inversions necessàries, arrossegant i envoltant-se d’aquesta societat civil que, mancada de lideratge de país, s’ha de reunir a banda per fer sentir la seva veu.

Tristament, com ja és habitual, se’ls han avançat, després d’esperar que fossin els polítics els qui prenien la iniciativa. Iniciativa que no arribava mentre els vèiem ocupats en consolidar les seves posicions personals, fruir dels seus privilegis, assegurar els equilibris dels respectius partits i anar amb compte a no molestar a uns socis, confessats o inconfessables, de Madrid. Sempre amb arguments disfressats d’una planificació estratègica desconeguda, dient que ara no és el moment oportú, que s’estan fent grans i “invisibles” progressos i en definitiva abusant del “ara no toca” per no tractar tot allò que Catalunya necessita.

Tot plegat, mediocritat i provincianisme de la classe política, mentre l’economia catalana s’esforça per no perdre bufera en un entorn en el que hi ha més amenaces dins que fora i veu com els capitals s’instal·len en d’altres indrets amb més facilitats, infraestructures i amb més visió a llarg plaç.

Fa pocs dies en una capital de Castella, a Lleó concretament, em varen dir allò que més mal ens pot fer als catalans. “Con lo que había sido Catalunya, quien la ha visto i quien la ve”. Es referien, naturalment, a aquell motor que havia estat l’economia catalana i que s’està enlentint, mentre la classe política ens ofereix, setmana darrera setmana, un espectacle de teatret d’aficionats.

Abans, quan els nens enredaven massa, els pares, amb paciència, deien: Ha de durar gaire, això? La concentració de la societat civil per a tractar el tema de l’aeroport també és una manera de preguntar als polítics el mateix i exigir-los que, sense excuses, es posin a treballar pel país.