Iniciem una sèrie de quatre articles que tractaran de quines son, al nostre parer, les prioritats socials de la nostra comunitat. D’aquests, el primer intentarà revisar el fet de la pobresa en una societat aparentment rica i despersonalitzada com la nostra.
A causa de diferents factors, estem instal·lats en un estat fictici d’opulència generalitzada. Sembla que, en un context de disseny i despreocupació per les qüestions materials, tothom tingui tot allò que li fa falta. Fins i tot la mirada es desvia quan la nostra vista es fereix amb la visió d’alguna situació que té la gosadia de posar en evidència que no tothom està instal·lat en l’èxit i la riquesa.
Segons l’informe “La pobresa a Catalunya”, elaborat per Caixa Catalunya l’any 2003, el 18.6% de la població catalana es situava en uns ingressos anuals que eren considerats de risc de pobresa. Només 5 anys abans aquest índex era del 14.3%. En aquests darrers anys el percentatge encara ha anat més amunt. Aquest 18,6%, de l’esmentat informe, significa que 1.200.000 catalans no tenen ni tan sols el mínim per anar tirant. Ens hem fet insensibles a les estadístiques i a les xifres? Què hem fet malament? O, què hem deixat de fer?
Com sempre passa en aquestes circumstàncies, aquest risc de pobresa no es reparteix homogèniament entre la població, sinó que afecta de forma prioritària als col·lectius més vulnerables. Així els més vells, sobretot dones, els joves i els immigrants, n’estan especialment afectats. També cal tenir en compte que les xifres estadístiques inclouen en aquest grup de “pobres” el subgrup de persones que estan en situació límit de misèria i que formen l’anomenat “quart mon” present en els països desenvolupats, en què conviuen l’extrema pobresa amb la màxima opulència.
Resulta trist pensar que molts dels nostres conciutadans estan en situació de risc de pobresa i és esfereïdor que una part d’aquests ciutadans que viuen en condicions tan difícils siguin els joves, els quals, malgrat la seva bona preparació, els resulta costós accedir al mercat de treball i a la vivenda. El nostre futur com a societat depèn d’aquests joves, que a dia d’avui tenen complicat l’inici de la construcció del seu futur individual i, per tant, del futur col·lectiu.
Davant d’una situació com la descrita, no podem amagar el cap sota l’ala i cal prendre mesures efectives. El nostre govern ha d’aprofitar el temps en legislar pensant en el país real en què vivim, en què hi ha demandes socials urgents i, sobretot, fer-ho pensant en el llarg termini i no en la visió esquifida d’una legislatura.
Recentment una diputada al Parlament de Catalunya deia que el camí de les polítiques socials era obert i afegia que l’objectiu era la consolidació de l’estat del Benestar, l’atenció a les persones, l’ajut a les famílies, la disminució de les desigualtats socials i actuar en contra de la pobresa per avançar cap una societat d’homes i dones lliures i iguals. La veritat és que sona bé, potser tant bé que sembla de manual.
Anteposar de debò aquestes prioritats vol dir, d’una banda no perdre el temps en baralles al si del govern i al si dels partits, que només interessen als polítics, i de l’altra, no gastar els diners dels impostos en despeses innecessàries i treballar de veritat.
A causa de diferents factors, estem instal·lats en un estat fictici d’opulència generalitzada. Sembla que, en un context de disseny i despreocupació per les qüestions materials, tothom tingui tot allò que li fa falta. Fins i tot la mirada es desvia quan la nostra vista es fereix amb la visió d’alguna situació que té la gosadia de posar en evidència que no tothom està instal·lat en l’èxit i la riquesa.
Segons l’informe “La pobresa a Catalunya”, elaborat per Caixa Catalunya l’any 2003, el 18.6% de la població catalana es situava en uns ingressos anuals que eren considerats de risc de pobresa. Només 5 anys abans aquest índex era del 14.3%. En aquests darrers anys el percentatge encara ha anat més amunt. Aquest 18,6%, de l’esmentat informe, significa que 1.200.000 catalans no tenen ni tan sols el mínim per anar tirant. Ens hem fet insensibles a les estadístiques i a les xifres? Què hem fet malament? O, què hem deixat de fer?
Com sempre passa en aquestes circumstàncies, aquest risc de pobresa no es reparteix homogèniament entre la població, sinó que afecta de forma prioritària als col·lectius més vulnerables. Així els més vells, sobretot dones, els joves i els immigrants, n’estan especialment afectats. També cal tenir en compte que les xifres estadístiques inclouen en aquest grup de “pobres” el subgrup de persones que estan en situació límit de misèria i que formen l’anomenat “quart mon” present en els països desenvolupats, en què conviuen l’extrema pobresa amb la màxima opulència.
Resulta trist pensar que molts dels nostres conciutadans estan en situació de risc de pobresa i és esfereïdor que una part d’aquests ciutadans que viuen en condicions tan difícils siguin els joves, els quals, malgrat la seva bona preparació, els resulta costós accedir al mercat de treball i a la vivenda. El nostre futur com a societat depèn d’aquests joves, que a dia d’avui tenen complicat l’inici de la construcció del seu futur individual i, per tant, del futur col·lectiu.
Davant d’una situació com la descrita, no podem amagar el cap sota l’ala i cal prendre mesures efectives. El nostre govern ha d’aprofitar el temps en legislar pensant en el país real en què vivim, en què hi ha demandes socials urgents i, sobretot, fer-ho pensant en el llarg termini i no en la visió esquifida d’una legislatura.
Recentment una diputada al Parlament de Catalunya deia que el camí de les polítiques socials era obert i afegia que l’objectiu era la consolidació de l’estat del Benestar, l’atenció a les persones, l’ajut a les famílies, la disminució de les desigualtats socials i actuar en contra de la pobresa per avançar cap una societat d’homes i dones lliures i iguals. La veritat és que sona bé, potser tant bé que sembla de manual.
Anteposar de debò aquestes prioritats vol dir, d’una banda no perdre el temps en baralles al si del govern i al si dels partits, que només interessen als polítics, i de l’altra, no gastar els diners dels impostos en despeses innecessàries i treballar de veritat.
Als polítics els demanem, ni més ni menys, tot allò que se’ns demana a tots els treballadors. Que facin la seva feina i que analitzin els costos innecessaris. La nostra és una Administració densa que cada vegada consumeix més recursos en el seu propi funcionament. De l’any 2002 al 2006 mentre els pressupostos de la Generalitat es duplicaven (passant de 15.000 milions d’euros a, gairebé, 30.000 milions d’euros), el nombre de pobres incrementava alguns punts el seu percentatge. Torno a fer les mateixes preguntes. Que hem fet malament? O, que hem deixat de fet? En tot cas el que és segur és que s’ha perdut el temps.
En general tenim la sensació que la classe política es mira aquest conjunt de catalans que es troben en risc de pobresa com a un col·lectiu llunyà, com si la seva existència fos més pròpia de països exòtics. Cal fer una revisió de les prioritats pensant en el país i en els seus ciutadans.
