16 de setembre 2006

Els polítics com a referents socials

Totes les societats han tingut els seus referents, identificats per les persones que han esdevingut exemple a seguir i que han estat elevades a la categoria de mite inqüestionable. La història ens mostra que aquests referents sempre ho eren en funció de la classe social de provinença. Així veiem com els referents socials sorgien de les classes dominants tant civils com religioses. Els poders polítics i eclesiàstics han generat mites destinats a pobles sotmesos per la ignorància i la pobresa.

Avui en dia, afortunadament en el nostre entorn, les coses son força diferents. La democràcia ha fet possible que l’accés a les posicions de poder no estigui restringit a les classes socials dominants. La societat ha deixat de ser sotmesa a la pressió del poder generador de por, però els personatges que ocupen les posicions rellevants segueixen esdevenint els referents naturals de la societat.

Es per això que els polítics que ocupen els llocs més vistosos han de ser conscients que la societat els observa, que idealitza el que fan i que n’esdevenen referents. Això afalaga, honora i a la vegada obliga.

Obliga a tenir un comportament adequat a aquesta categoria de referent social i aquesta obligació té un abast públic i privat, ja que tot forma part del que la gent veu, avalua i integra com a referent de comportament.

Entre aquests comportaments decorosos i adequadament ètics cal esmentar, molt especialment els següents:

• El que es diu i el que es fa. Sembla que la mentida sistemàtica i les promeses amb vocació de no ser complides son moneda d’ús corrent i, per tant, el valor de la paraula s’esmicola de tant malbaratar-la.

• L’ús net dels diners públics. A vegades la finalitat de la despesa pública té un destí directament adreçat a aconseguir avantatges partidistes en lloc de prioritzar les necessitats dels ciutadans que paguem els impostos i tenim dret a que la finalitat del seu ús sigui adreçat al bé comú.

• El ritme de vida. L’exercici del poder pot donar accés a gaudir de serveis i luxes insospitats i inassequibles en la vida corrent dels ciutadans i dels propis polítics abans d’accedir als càrrecs. L’austeritat no vol dir agafar el metro en època de campanya, vol dir fer la feina decorosament evitant els luxes innecessaris i les despeses fastuoses.

• L’enriquiment fàcil o de difícil explicació. Els polítics han d’estar adequadament retribuïts. Si no és així no tindrem persones d’alta capacitat amb voluntat política, però és del tot imprescindible garantir que hi ha un seguiment acurat de l’evolució patrimonial dels homes i dones que accedeixen als càrrecs públics. En això no s’amaga una sospita generalitzada, sinó el desig de detectar les actuacions fraudulentes a temps. Si s’hagués fet així, s’hauria evitat l’escàndol de Marbella des del seu inici.

Idealitzem als personatges públics, convertint-los en referents socials i exemple a seguir, per tant és lògic esperar que els seus comportaments siguin dignes de ser referent per la gent que els idealitza i admira.

Afortunadament hi ha molts homes i dones que fan de l’exercici de la política un treball seriós, honest i prudent digne d’esdevenir exemple de la societat a la que serveixen, que actuen amb responsabilitat, es creuen el país i son honestos.

Els ciutadans hem de saber separar el gra de la palla.