La legitimitat de la majoria o la majoria legítima

Les societats democràtiques modernes s'assenten sobre un precepte que constitueix la raó de la seva essència: la legitimitat del poder polític emana de la voluntat popular. Per tal de preservar aquesta màxima, el propi sistema democràtic dissenya i aplica un conjunt de normes perquè l'exercici de la voluntat popular sigui producte de la cohesió dels diferents mecanismes de legitimació que permetin la funcionalitat del sistema.

En un Estat democràtic - o en una nació democràtica sense Estat - és la sobirania popular qui, mitjançat les lleis que el regulen, fixa els termes de la delegació del poder per a un govern legalment constituït desprès d'haver guanyat unes eleccions. Qualsevol acció o decisió presa per aquest govern, que s'ajusti a l’estat de dret, esdevé legítima perquè el poble l'hi ha atorgat la seva representació.

La legalitat, és a dir, el conjunt de preceptes i normes majoritàriament acceptades que estructuren la convivència social, constitueix el mecanisme bàsic de la legitimitat del poder polític. Un govern que acati sense febleses aquest mecanisme es beneficiarà del respecte del poble i podria arribar a comptar, en un context de normalitat democràtica - és a dir, de joc net - amb la consideració d'aquells que tenen el dret d'ambicionar la seva substitució. La legitimitat de les institucions democràtiques serà inqüestionable en el moment que els governants defensin les lleis, la pluralitat política, i les llibertats i drets dels governats. Tot i així, un bon manual de teoria política ens dirà que la legitimitat no és una qualitat que es derivi de les lleis existents, sinó de l'acceptació social que el sistema polític i el governant tinguin.

La voluntat popular s'expressa atorgant al cap de llista de la formació política que guanya unes eleccions la potestat de formar govern. En els sistemes anomenats models majoritaris o "wetsminster" (segons la tipologia de A. Lijphart: "Las democracias contemporáneas. Un estudio comparativo".) això és així perquè la formació política que obté el major nombre de vots també obté el major nombre d'escons al parlament i el seu cap és qui forma el govern i qui l'encapçala. Això no obstant, hi ha sistemes com el nostre, basats en la representació proporcional segons una fórmula distributiva (allò que Lijphart anomena "model consensual"), en què guanya les eleccions la formació que obté més escons i no necessàriament més vots. El resultat d'aquesta fórmula és que el cap de llista de la formació amb més suport parlamentari té l'encàrrec de formar govern. Aquest suport el pot obtenir tant de la seva formació com dels pactes i coalicions que es vegi obligat a fer en el cas d'un nombre ajustat d'escons. En ambdós models, el parlament es defineix com a representant de la sobirania popular i es constitueix en peça fonamental d'uns sistemes recolzats en l'atribució del poder polític per a la majoria expressada en el propi parlament, sigui en vots o sigui en escons.

Aquestes són, en obligada síntesi, les regles del joc. Però, són vertaderament legítimes aquestes regles? Als polítics, la resposta els resultaria evident: el joc no és possible sense la voluntat popular i, en tot moment, és la voluntat popular qui decideix les seves regles. El nostre país ha estat escenari d'una hipotètica il·legitimitat de les regles. El "model consensual" va permetre governar en coalició i presidir el govern a una formació que no havia obtingut el major nombre de vots, però sí - gràcies als pactes - la majoria parlamentària. Al seu moment, es va dir que la voluntat popular havia expressat a les urnes el desig que els pactes es fessin com es van fer i, en definitiva, que el poble havia donat la seva confiança per a fer-ho. A veure si ens entenem. Al poble, abans de la campanya electoral, durant la campanya electoral i després de la campanya electoral ningú li va preguntar si legitimaria amb el seu vot un govern de coalició. No tan sols en aquell moment, al poble mai cap formació política no li parla clarament de quina serà la seva estratègia una vegada arribi al parlament i es vegi en la necessitat d'establir pactes per formar govern. Sembla com si tot això formés part d'un àmbit misteriós i exclusiu de les formacions polítiques. És com una loteria: si jugues, pots guanyar, però no ho sabràs fins que es faci el sorteig.

Si d'allò que es tracta és de jugar, aquestes no són les millors regles. Si d'allò que es tracta és de respectar la voluntat popular i governar des de una inqüestionable legitimitat, els homes i les dones professionals de la política en el nostre país haurien de fer l'esforç de jugar net, no fer tripijocs, no escudar-se darrere de suposats desigs del poble, parlar clar i informar al votant de quin serà el destí del seu vot. Si no es així, la legitimitat per a governar només la tindrà qui tingui el major nombre de vots. És a dir, la majoria legítima. O com deia abans, qui tingui l'acceptació social.

Els polítics com a referents socials

Totes les societats han tingut els seus referents, identificats per les persones que han esdevingut exemple a seguir i que han estat elevades a la categoria de mite inqüestionable. La història ens mostra que aquests referents sempre ho eren en funció de la classe social de provinença. Així veiem com els referents socials sorgien de les classes dominants tant civils com religioses. Els poders polítics i eclesiàstics han generat mites destinats a pobles sotmesos per la ignorància i la pobresa.

Avui en dia, afortunadament en el nostre entorn, les coses son força diferents. La democràcia ha fet possible que l’accés a les posicions de poder no estigui restringit a les classes socials dominants. La societat ha deixat de ser sotmesa a la pressió del poder generador de por, però els personatges que ocupen les posicions rellevants segueixen esdevenint els referents naturals de la societat.

Es per això que els polítics que ocupen els llocs més vistosos han de ser conscients que la societat els observa, que idealitza el que fan i que n’esdevenen referents. Això afalaga, honora i a la vegada obliga.

Obliga a tenir un comportament adequat a aquesta categoria de referent social i aquesta obligació té un abast públic i privat, ja que tot forma part del que la gent veu, avalua i integra com a referent de comportament.

Entre aquests comportaments decorosos i adequadament ètics cal esmentar, molt especialment els següents:

• El que es diu i el que es fa. Sembla que la mentida sistemàtica i les promeses amb vocació de no ser complides son moneda d’ús corrent i, per tant, el valor de la paraula s’esmicola de tant malbaratar-la.

• L’ús net dels diners públics. A vegades la finalitat de la despesa pública té un destí directament adreçat a aconseguir avantatges partidistes en lloc de prioritzar les necessitats dels ciutadans que paguem els impostos i tenim dret a que la finalitat del seu ús sigui adreçat al bé comú.

• El ritme de vida. L’exercici del poder pot donar accés a gaudir de serveis i luxes insospitats i inassequibles en la vida corrent dels ciutadans i dels propis polítics abans d’accedir als càrrecs. L’austeritat no vol dir agafar el metro en època de campanya, vol dir fer la feina decorosament evitant els luxes innecessaris i les despeses fastuoses.

• L’enriquiment fàcil o de difícil explicació. Els polítics han d’estar adequadament retribuïts. Si no és així no tindrem persones d’alta capacitat amb voluntat política, però és del tot imprescindible garantir que hi ha un seguiment acurat de l’evolució patrimonial dels homes i dones que accedeixen als càrrecs públics. En això no s’amaga una sospita generalitzada, sinó el desig de detectar les actuacions fraudulentes a temps. Si s’hagués fet així, s’hauria evitat l’escàndol de Marbella des del seu inici.

Idealitzem als personatges públics, convertint-los en referents socials i exemple a seguir, per tant és lògic esperar que els seus comportaments siguin dignes de ser referent per la gent que els idealitza i admira.

Afortunadament hi ha molts homes i dones que fan de l’exercici de la política un treball seriós, honest i prudent digne d’esdevenir exemple de la societat a la que serveixen, que actuen amb responsabilitat, es creuen el país i son honestos.

Els ciutadans hem de saber separar el gra de la palla.

La planificació a llarg termini és la clau política

De les diverses formes a partir de les quals els governants poden exercir la seva responsabilitat democràtica de govern hi ha dues que em semblen especialment remarcables.

La primera està condicionada pel període de temps comprès entre dues convocatòries electorals. Durant aquest període, alguns polítics elegits esmercen tots els seus esforços en consolidar la seva posició dintre de l'elit a la qual pertanyen. Els seus interessos, per tant, estan molt lluny de coincidir amb els interessos d'aquells que els voten o, si més no, tenen pocs elements en comú amb les atractives formulacions de determinades promeses electorals. En aquest sentit, és podria dir que allò que els mou és la repercussió a curt termini de les seves accions de govern i, en conseqüència, les implicacions d'aquestes en el seu futur polític. Es tracta de prendre posicions constantment davant les corredisses, picabaralles i maniobres en les quals inverteixen el temps els que han sigut privilegiats amb una porció del pastís.

Malauradament, hem sigut testimonis massa sovint d'aquest forma d'exercir el poder tant en l'administració local com en la nacional. I l'única solució que sembla possible per a rectificar els nefastos errors a què ens condueix una acció de govern basada en el futur immediat del seus responsables és la denúncia i l'exclusió de la vida pública d'aquesta subespècie política.

Ara bé, en aquest blog tractem de parar atenció en aquells professionals de la política que es creuen el país, són honestos sense ambigüitats i anteposen la responsabilitat a qualsevol altra consideració. A aquests professionals, en el quals hi crec i als quals respecto, vull recordar-los que hi ha - repeteixo, entre moltes altres - una segona forma de govern que no té res a veure amb el seu futur polític sinó amb el futur del país i el benestar dels ciutadans, i que, tanmateix, és la clau en la consecució dels objectius de prosperitat, modernitat, justícia i democràcia. Aquesta forma de govern no té cap altre secret que la planificació com a eix de la construcció nacional.

Posem alguns exemples. Cal planificació per a disminuir a mig termini l'impacte dels dèficits en infraestructures: sembla increïble que el país més industrialitzat de l'estat espanyol encara no pugui prendre decisions sobre els seus ports i aeroports, o no gaudeixi dels beneficis que podria aportar la instal·lació i funcionament d'una xarxa de trens d'alta velocitat. Cal planificació que permeti organitzar els fluxos migratoris i les necessitats en treball, educació, sanitat, habitatge, etc. dels nouvinguts i dels molts més que vindran. Cal planificació per a eradicar la pobresa que a hores d'ara afecta al 17,7 per cent de la població catalana; percentatge que sens dubte anirà creixent a mida que quedin sense corregir els factors que la provoquen. Cal planificació, finalment, en la qual estigui present una sincera preocupació pel benestar de la gent gran d'avui i la de demà, i sobretot que dissenyi un futur millor pels nostres joves.

En resum, hi ha una forma de govern que pensa en el país i en la gent i no en el càrrecs públics. Potser és un exercici de poder que no alimenta les ambicions personals ni el cursus honorum dels arribistes, però estic convençut que és la millor forma per fer del nostre un país orgullós d'allò que vol ser. Sense complexos.