L'honestedat és la obligació primordial

Pot semblar pueril i innocent parlar de temes com els que hem tractat en els articles anteriors. La responsabilitat, creure’s el país, o parlar de la honestedat en l’àmbit polític, pot semblar tant bàsic i evident que no caldria, però a vegades, és important recordar allò que és evident, les qüestions bàsiques, per tal de no perdre el nord i retrobar el camí.

La honestedat és un requisit primigeni per a dedicar-se a la política. El diccionari diu que honestedat és refereix a la qualitat que adorna a la persona honrada i de la honradesa en diu que és la qualitat de ser incapaç d’enganyar, robar o estafar i s'en diu de la persona escrupolosa en el compliment dels seus deures. A la vista de les definicions, potser si que feia falta que en parléssim de la honradesa i de la honestedat perquè amb les definicions, i amb el que estem veien en el nostre entorn, és clar que és necessari filar prim en les persones en les que dipositem la nostra confiança política.

A vegades i a primer cop d’ull podem pensar que és honest el que no posa ma al calaix del diner públic en benefici propi. Bé, aquest és un primer requisit, elemental, i tant que ho és, però també deixa de ser honest el que menteix als ciutadans o explica veritats a mitges i segons li convé, el que atorga càrrecs de confiança i ben pagats als parents i amics i el que compra fidelitats “inquebrantables” fent ús del seu poder mentre desenvolupa càrrecs polítics. No totes les garanties d’honradesa es perden fent mal ús dels diners, també hi ha d'altres mals usos que fan que deixin de ser honestos els qui els practiquen.

Deia Sòcrates que l’individu ha d’estar més preocupat per la honradesa de les seves accions, en definitiva d’actuar rectament, que per el risc de viure o morir. Sòcrates picava molt alt. La quotidianitat de la vida política ens ha fet viure i veure tal quantitat d’accions d’honestedat qüestionable que, potser de manera inconscient i involuntària, hem anat rebaixant el llistó de les exigències ciutadanes en matèria d’honradesa dels nostres polítics. Res ens sorprèn. Es hora de tornar a reivindicar els principis bàsics i exigir que els polítics tinguin, per part dels ciutadans, les màximes demandes en matèria de responsabilitat, de creure en el país i d’honestedat. Potser aquests haurien de ser els criteris principals per fer-los confiança, més que a partir de programes afalagadors i promeses ensucrades.

Ningú espera que els polítics siguin infalibles, ningú ho és, ningú espera que no tinguin cap relliscada en la seva acció política, si fos així no serien humans i ningú espera que siguin homes i dones d’innocència infantil. Ningú ho espera això, ningú ho vol. El que tots esperem és que siguin homes i dones responsables, honestos i que creguin en el país, al menys tant com els milers de ciutadans que cada dia treballen honestament i amb humilitat per aconseguir que el país funcioni, a vegades malgrat les accions de polítics que viuen i actuen en una galàxia molt allunyada de les necessitats i inquietuds dels ciutadans.

Per acabar cal afirmar que seria injust posar a tots els polítics en una presumpte actitud deshonesta. Això seria tant injust com pensar que tots son honrats amb garanties. La nostra responsabilitat com a ciutadans és triar, amb el seny necessari per prioritzar les qualitats més importants: la responsabilitat, creure’s el país i honestedat. A partir d’aquí els programes son, ben segur, importants, però menys rellevants.