A les seves reflexions sobre els comportaments i les virtuts dels polítics professionals, en Max Weber deia, pels voltants de 1919, que la lluita entre partits persegueix no només un fi objectiu sinó també, i abans que res, el control sobre la distribució dels càrrecs públics. Per a en Weber, la diferència entre el viure per a i el viure de se situava a un nivell econòmic; un nivell, al cap i a la fi, matusser.
No crec que el sociòleg alemany fos conscient que la seva anàlisi de la realitat política del seu temps seria aplicable a la realitat del nostre. Suposo que avui es preguntaria com hem sigut capaços de no aprendre quasi bé res, encara que durant bona part del segle XX la lluita per les llibertats i per la consolidació de la democràcia hagi hagut de conviure amb el dolor, la destrucció i l'obscuritat de l'autoritarisme.
¿Com es possible, diria en Weber, que en la construcció del nostre sistema polític, tan envejable en la seva modernitat, no haguem dissenyat prou mecanismes de control com per a eliminar de la política qualsevol tendència que tingui a veure amb l'amoralitat de determinats comportaments?. ¿En quin punt de la seva evolució ideològica, els polítics democràticament elegits i amb responsabilitat de govern han oblidat que nosaltres, el modestos votants - és a dir, els ciutadans anònims que, com diu en Jordi Mauri, contribuïm al progrés del nostre país pagant els impostos que ens pertoquen -, no els hem donat, en cap cas, el vist i plau per a mercadejar amb els càrrecs públics?. ¿En quin moment de la seva trajectòria professional, els homes que ostenten el poder que emana de la voluntat ciutadana han decidit que el més important és el viure de abans que el viure per a?.
Estic segur que a tots se'ns acudeixen algunes respostes, moltes de les quals feririen el sinistre orgull d'aquells que es consideren paradigmes del patriotisme, però permeteu-me oferir-vos una sincera reflexió: estic convençut que els que lluiten pels càrrecs, mercadegen amb la seva distribució, s'afanyen en afavorir a socis i fidels i es reparteixen amb absoluta impunitat una bona part dels nostres impostos, amb la connivència dels seus correligionaris d'arreu l'estat, ho fan perquè no creuen ni el sistema democràtic, ni en la responsabilitat política, ni en la honestedat que ha de presidir tots els actes dels homes dedicats a la res publica. Però, per damunt de tot, en allò que no creuen aquests cleptòmans de la política és en el seu país.
L'amic Mauri ens proposa que la responsabilitat sigui la primera obligació de la classe governant catalana. Jo us proposo que la segona obligació sigui creure's el País i en el País - en majúscules -, i el nostre deure recordar-los a les urnes que ara és el moment de viure per a fer de la nostra una Nació pròspera, moderna, justa i democràtica.
No crec que el sociòleg alemany fos conscient que la seva anàlisi de la realitat política del seu temps seria aplicable a la realitat del nostre. Suposo que avui es preguntaria com hem sigut capaços de no aprendre quasi bé res, encara que durant bona part del segle XX la lluita per les llibertats i per la consolidació de la democràcia hagi hagut de conviure amb el dolor, la destrucció i l'obscuritat de l'autoritarisme.
¿Com es possible, diria en Weber, que en la construcció del nostre sistema polític, tan envejable en la seva modernitat, no haguem dissenyat prou mecanismes de control com per a eliminar de la política qualsevol tendència que tingui a veure amb l'amoralitat de determinats comportaments?. ¿En quin punt de la seva evolució ideològica, els polítics democràticament elegits i amb responsabilitat de govern han oblidat que nosaltres, el modestos votants - és a dir, els ciutadans anònims que, com diu en Jordi Mauri, contribuïm al progrés del nostre país pagant els impostos que ens pertoquen -, no els hem donat, en cap cas, el vist i plau per a mercadejar amb els càrrecs públics?. ¿En quin moment de la seva trajectòria professional, els homes que ostenten el poder que emana de la voluntat ciutadana han decidit que el més important és el viure de abans que el viure per a?.
Estic segur que a tots se'ns acudeixen algunes respostes, moltes de les quals feririen el sinistre orgull d'aquells que es consideren paradigmes del patriotisme, però permeteu-me oferir-vos una sincera reflexió: estic convençut que els que lluiten pels càrrecs, mercadegen amb la seva distribució, s'afanyen en afavorir a socis i fidels i es reparteixen amb absoluta impunitat una bona part dels nostres impostos, amb la connivència dels seus correligionaris d'arreu l'estat, ho fan perquè no creuen ni el sistema democràtic, ni en la responsabilitat política, ni en la honestedat que ha de presidir tots els actes dels homes dedicats a la res publica. Però, per damunt de tot, en allò que no creuen aquests cleptòmans de la política és en el seu país.
L'amic Mauri ens proposa que la responsabilitat sigui la primera obligació de la classe governant catalana. Jo us proposo que la segona obligació sigui creure's el País i en el País - en majúscules -, i el nostre deure recordar-los a les urnes que ara és el moment de viure per a fer de la nostra una Nació pròspera, moderna, justa i democràtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada