Durant segles els pobles han estat explotats pels seus governants i han viscut sota el règim de la por que els dominadors els inspiraven. Els governants han cobrat els impostos de forma abusiva amb la única finalitat d’enriquir-se i sense sentir cap responsabilitat vinculada a l’acció de govern.
Afortunadament a partir de la Revolució Francesa es va estendre per Europa primer i per la resta del mon, progressivament, una nova escala de valors en la que els governants havien d’exercir la seva funció de govern en benefici dels governats, del poble. Aquestes obligacions de govern tenen un ampli ventall que va des de la protecció en front dels hipotètics enemics fins a la promoció de la qualitat de vida garantint els serveis de salut, l’educació, la seguretat econòmica a la vellesa i inclouen la responsabilitat dels governant per garantir que els serveis públics funcionin en benefici de la gent. Tot això converteix un poble de súbdits en un poble de ciutadans.
Estem satisfets de formar part d’un país que ha evolucionat fins a assolir altes cotes de qualitat de vida per els seus ciutadans i un sistema polític amb nivells de democràcia interna que no haurien de tenir res d’envejar amb el que tenen en els països més desenvolupats i amb més tradició democràtica. Fins aquí sembla que tot va bé, podríem dir que tot son flors i violes i per tant no caldria fer-ne més comentari que els que pogués inspirar el cofoisme satisfet.
La veritat és que l’escletxa que s’ha generat entre els ciutadans i els polítics és cada vegada més gran. És una opinió generalitzada que els polítics viuen en els seus àmbits del poder preocupats de les seves prioritats personals o de Partit, sempre allunyades de les necessitats dels ciutadans i convençuts que a Catalunya s’hi viu molt i molt bé, oblidant que un percentatge considerable de la població viu en el llindar de la pobresa i que als joves els costa veure la manera de llaurar-se un futur digne amb el seu treball. On son els governants quan el país pateix una crisi de grans dimensions com la situació límit viscuda per desenes de milers de persones a l’aeroport del Prat fa uns dies?
El nostre petit país té una llarga llista d’assignatures pendents d’aprovar. La seguretat ciutadana, l’ordenació del fet migratori, l’accés a la vivenda pels joves, l’atenció integral a la vellesa i als més desfavorits i un llarg etcètera que ara no és del cas detallar. Els governants a qui fem confiança per ocupar els escons del Parlament han d’exercir la responsabilitat de treballar per a “aprovar” aquestes assignatures pendents. Els ciutadans, a canvi de veure com es progressa en la millora dels temes pendents, estem disposats a seguir exercint les nostres responsabilitats com a ciutadans, exemplificades en un disciplinat pagament de tots els impostos vigents.
Tot plegat la democràcia està basada en una distribució de responsabilitats en la que ningú, ni governants ni governats, en té ni més ni menys, però en la que tothom ha de respondre de com exerceix les seves. Ningú està exclòs de donar explicacions de com compleix les seves responsabilitats. Això els ciutadans ho sabem molt bé, perquè l’Administració disposa dels mecanismes suficients per a detectar l’incompliment de les nostres obligacions i exigir-ne l’immediata adequació. Els governants tenen també aquests mecanismes de supervisió??? Hi tant que sí. Però sovint l’aritmètica de minories i majories fa que la deixadesa en les obligacions, les responsabilitats no ateses i les feines mal fetes, tinguin immunitat ”parlamentària” i tot i que quedi ben palès qui no ha fet les coses bé i no exerceix correctament les seves responsabilitats tot queda igual després de debats densos que els ciutadans no entenem i en els que ens sembla que es tracten qüestions allunyades de les que ens afecten. El darrer exemple el tenim en el vergonyós assumpte de l’aeroport. Competències, no competències i en definitiva incompetències, deixen en la més estricte indefensió uns ciutadans afectats per l’acció desordenada de brètols, mentre els “responsables” s’ho miren esmaperduts.
El tema de l’aeroport resulta molt evident ja que es viu, encara que els governants no ho han viscut així, com un fet que representa una crisi de gran abast de la que els mitjans de comunicació se n’han fet un gran ressò, però son els assumptes de fons, alguns ja esmentats i que afecten a molta gent anònima, humil i sense ressò mediàtic, els que requereixen, sobretot, el compromís dels governants per cercar millores efectives i sostingudes, no cops d’efecte. Aquest compromís és la millor expressió de la responsabilitat de govern en democràcia, és un mínim exigible als governants, és la grandesa de la política que ha d’estar al servei dels ciutadans, encara que, a vegades sembla que es tracti d’un plantejament de màxims.
Afortunadament a partir de la Revolució Francesa es va estendre per Europa primer i per la resta del mon, progressivament, una nova escala de valors en la que els governants havien d’exercir la seva funció de govern en benefici dels governats, del poble. Aquestes obligacions de govern tenen un ampli ventall que va des de la protecció en front dels hipotètics enemics fins a la promoció de la qualitat de vida garantint els serveis de salut, l’educació, la seguretat econòmica a la vellesa i inclouen la responsabilitat dels governant per garantir que els serveis públics funcionin en benefici de la gent. Tot això converteix un poble de súbdits en un poble de ciutadans.
Estem satisfets de formar part d’un país que ha evolucionat fins a assolir altes cotes de qualitat de vida per els seus ciutadans i un sistema polític amb nivells de democràcia interna que no haurien de tenir res d’envejar amb el que tenen en els països més desenvolupats i amb més tradició democràtica. Fins aquí sembla que tot va bé, podríem dir que tot son flors i violes i per tant no caldria fer-ne més comentari que els que pogués inspirar el cofoisme satisfet.
La veritat és que l’escletxa que s’ha generat entre els ciutadans i els polítics és cada vegada més gran. És una opinió generalitzada que els polítics viuen en els seus àmbits del poder preocupats de les seves prioritats personals o de Partit, sempre allunyades de les necessitats dels ciutadans i convençuts que a Catalunya s’hi viu molt i molt bé, oblidant que un percentatge considerable de la població viu en el llindar de la pobresa i que als joves els costa veure la manera de llaurar-se un futur digne amb el seu treball. On son els governants quan el país pateix una crisi de grans dimensions com la situació límit viscuda per desenes de milers de persones a l’aeroport del Prat fa uns dies?
El nostre petit país té una llarga llista d’assignatures pendents d’aprovar. La seguretat ciutadana, l’ordenació del fet migratori, l’accés a la vivenda pels joves, l’atenció integral a la vellesa i als més desfavorits i un llarg etcètera que ara no és del cas detallar. Els governants a qui fem confiança per ocupar els escons del Parlament han d’exercir la responsabilitat de treballar per a “aprovar” aquestes assignatures pendents. Els ciutadans, a canvi de veure com es progressa en la millora dels temes pendents, estem disposats a seguir exercint les nostres responsabilitats com a ciutadans, exemplificades en un disciplinat pagament de tots els impostos vigents.
Tot plegat la democràcia està basada en una distribució de responsabilitats en la que ningú, ni governants ni governats, en té ni més ni menys, però en la que tothom ha de respondre de com exerceix les seves. Ningú està exclòs de donar explicacions de com compleix les seves responsabilitats. Això els ciutadans ho sabem molt bé, perquè l’Administració disposa dels mecanismes suficients per a detectar l’incompliment de les nostres obligacions i exigir-ne l’immediata adequació. Els governants tenen també aquests mecanismes de supervisió??? Hi tant que sí. Però sovint l’aritmètica de minories i majories fa que la deixadesa en les obligacions, les responsabilitats no ateses i les feines mal fetes, tinguin immunitat ”parlamentària” i tot i que quedi ben palès qui no ha fet les coses bé i no exerceix correctament les seves responsabilitats tot queda igual després de debats densos que els ciutadans no entenem i en els que ens sembla que es tracten qüestions allunyades de les que ens afecten. El darrer exemple el tenim en el vergonyós assumpte de l’aeroport. Competències, no competències i en definitiva incompetències, deixen en la més estricte indefensió uns ciutadans afectats per l’acció desordenada de brètols, mentre els “responsables” s’ho miren esmaperduts.
El tema de l’aeroport resulta molt evident ja que es viu, encara que els governants no ho han viscut així, com un fet que representa una crisi de gran abast de la que els mitjans de comunicació se n’han fet un gran ressò, però son els assumptes de fons, alguns ja esmentats i que afecten a molta gent anònima, humil i sense ressò mediàtic, els que requereixen, sobretot, el compromís dels governants per cercar millores efectives i sostingudes, no cops d’efecte. Aquest compromís és la millor expressió de la responsabilitat de govern en democràcia, és un mínim exigible als governants, és la grandesa de la política que ha d’estar al servei dels ciutadans, encara que, a vegades sembla que es tracti d’un plantejament de màxims.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada