Fa poc més d'un any vàrem iniciar aquest blog amb el propòsit de fer públiques a la xarxa, com molts d'altres internautes, les nostres opinions y reflexions sobre allò que té a veure amb el present i el futur del nostre país. És hora d'agrair al grup fidel de lectors que segueixen la trajectòria d'aquest blog el seu suport i la seva comprensió. Per respecte a ells i a les nostres idees hem procurat ser curosos amb el to i la forma i hem intentat que l'accent es trobés allà on havia de ser, és a dir, en la esperança de que aquesta nació trobi al capdavant de les seves aspiracions a les dones i als homes que mereix.
Des de fa unes quantes setmanes Catalunya viu, segons tots els mitjans de comunicació, un debat intens sobre el seu futur. Polítics governants i opositors s'afanyen en parlar de refundacions ideològiques, referèndums d'autodeterminació, pactes, pluja fina o pluja grossa. Encara que els debats siguin imprescindibles en qualsevol societat democràticament sana, aquest sembla que podria quedar-se, tot plegat, en només un altre episodi pre-electoral, la conseqüència més immediata del qual és portar a la societat per l'etern camí de la confusió. Però també és cert que aquest debat ens permetrà saber qui defensarà allò que diu i, per tant, qui serà capaç d'encapçalar les aspiracions d'una societat farta de promeses incomplides.
I és que el votant, l'home del carrer, aquell que ha de patir apagades de llum, aeroports de fireta i trens tercermundistes, aquell que sap que Catalunya es, essencialment, una nació espoliada i governada - malauradament - per alguns companys de partit d'espoliadors, s'allunya cada vegada més dels interessos dels que no fan més que aparcar la resolució del greus i grans problemes quotidians i marejar la perdiu amb discussions innecessàries.
Aquest país mereix que algú amb la suficient autoritat moral recondueixi el debat, cridi a l'ordre als que no tenen clar què som, expliciti quines són les prioritats polítiques i socials, i sàpiga transmetre al conjunt del poble català la il·lusió per construir una nació independent amb un futur digne, pròsper i lliure. En resum, la nostra modesta opinió és que aquest país necessita un líder. Un líder com ho van ser el President Lluís Companys i el President Jordi Pujol, cadascú dels quals amb la seva manera de fer i les seves contradiccions.
Per a esdevenir aquest líder capaç d’aglutinar la nació catalana i portar-la pel camí del futur que mereix, cal que tingui la visió d’una nació lliure, justa i amb plena capacitat de desenvolupar-se. Això vol dir un líder que prioritzi l’eix nacionalista per sobre de les ideologies de partit. Catalunya ja va superant el debat ideològic i només podrà ser si es fonamenta en el convenciment que som una nació. El líder capaç d’aglutinar al seu entorn les diverses sensibilitats nacionalistes catalanes trobarà el suport electoral suficient per a impulsar les polítiques de desenvolupament que el país necessita i per a defensar les polítiques i decisions menys populars o populistes, però que també s’han d’afrontar. Cal un líder que entengui el país, hi cregui i es faci entendre sense retòrica estèril. És a dir un líder proper i assequible, que “pujoleigi”, i que a la vegada sigui contundent i inflexible en les qüestions fonamentals del país.
La situació actual en la que només es prenen les decisions fàcils i s’ajornen les difícils, sempre amb la visió posada en els interessos dels partits, no pot continuar. Catalunya necessita veure sorgir l’home o la dona capaç de fer veure els horitzons i jubilar la generació de polítics que només veuen i fan veure el rabiós present sense cap perspectiva de futur i ens volen fer creure que tot va bé i que no ens cal més del que tenim.
La celebració de l’11 de setembre de 1977 va fer prendre consciència col·lectiva de que tot era possible i que valia la pena l’esforç d’intentar aconseguir fer progressar Catalunya com a nació. La celebració d’aquest any, trenta anys més tard, ha estat la del conformisme, el cofoisme dels diferents partits i dels seus polítics que ja tenen els sous presents i la jubilació assegurada. En fi, de l’acceptació d’un anar fent sense ambició. No s’hi ha presentat cap desig ni cap plantejament seriós d’anar més enllà com a nació, no hi ha hagut propostes per tal d’afrontar els reptes inajornables que té Catalunya. No hi ha hagut visió d’una Catalunya amb majúscules.
Des de fa unes quantes setmanes Catalunya viu, segons tots els mitjans de comunicació, un debat intens sobre el seu futur. Polítics governants i opositors s'afanyen en parlar de refundacions ideològiques, referèndums d'autodeterminació, pactes, pluja fina o pluja grossa. Encara que els debats siguin imprescindibles en qualsevol societat democràticament sana, aquest sembla que podria quedar-se, tot plegat, en només un altre episodi pre-electoral, la conseqüència més immediata del qual és portar a la societat per l'etern camí de la confusió. Però també és cert que aquest debat ens permetrà saber qui defensarà allò que diu i, per tant, qui serà capaç d'encapçalar les aspiracions d'una societat farta de promeses incomplides.
I és que el votant, l'home del carrer, aquell que ha de patir apagades de llum, aeroports de fireta i trens tercermundistes, aquell que sap que Catalunya es, essencialment, una nació espoliada i governada - malauradament - per alguns companys de partit d'espoliadors, s'allunya cada vegada més dels interessos dels que no fan més que aparcar la resolució del greus i grans problemes quotidians i marejar la perdiu amb discussions innecessàries.
Aquest país mereix que algú amb la suficient autoritat moral recondueixi el debat, cridi a l'ordre als que no tenen clar què som, expliciti quines són les prioritats polítiques i socials, i sàpiga transmetre al conjunt del poble català la il·lusió per construir una nació independent amb un futur digne, pròsper i lliure. En resum, la nostra modesta opinió és que aquest país necessita un líder. Un líder com ho van ser el President Lluís Companys i el President Jordi Pujol, cadascú dels quals amb la seva manera de fer i les seves contradiccions.
Per a esdevenir aquest líder capaç d’aglutinar la nació catalana i portar-la pel camí del futur que mereix, cal que tingui la visió d’una nació lliure, justa i amb plena capacitat de desenvolupar-se. Això vol dir un líder que prioritzi l’eix nacionalista per sobre de les ideologies de partit. Catalunya ja va superant el debat ideològic i només podrà ser si es fonamenta en el convenciment que som una nació. El líder capaç d’aglutinar al seu entorn les diverses sensibilitats nacionalistes catalanes trobarà el suport electoral suficient per a impulsar les polítiques de desenvolupament que el país necessita i per a defensar les polítiques i decisions menys populars o populistes, però que també s’han d’afrontar. Cal un líder que entengui el país, hi cregui i es faci entendre sense retòrica estèril. És a dir un líder proper i assequible, que “pujoleigi”, i que a la vegada sigui contundent i inflexible en les qüestions fonamentals del país.
La situació actual en la que només es prenen les decisions fàcils i s’ajornen les difícils, sempre amb la visió posada en els interessos dels partits, no pot continuar. Catalunya necessita veure sorgir l’home o la dona capaç de fer veure els horitzons i jubilar la generació de polítics que només veuen i fan veure el rabiós present sense cap perspectiva de futur i ens volen fer creure que tot va bé i que no ens cal més del que tenim.
La celebració de l’11 de setembre de 1977 va fer prendre consciència col·lectiva de que tot era possible i que valia la pena l’esforç d’intentar aconseguir fer progressar Catalunya com a nació. La celebració d’aquest any, trenta anys més tard, ha estat la del conformisme, el cofoisme dels diferents partits i dels seus polítics que ja tenen els sous presents i la jubilació assegurada. En fi, de l’acceptació d’un anar fent sense ambició. No s’hi ha presentat cap desig ni cap plantejament seriós d’anar més enllà com a nació, no hi ha hagut propostes per tal d’afrontar els reptes inajornables que té Catalunya. No hi ha hagut visió d’una Catalunya amb majúscules.
En definitiva no hi ha hagut visió d’una nació lliure, justa i pròspera. Si Companys ens veies, quin desengany!!!
1 comentari:
Però, a on són els líders carismàtics? Si mirem una mica més enllà de Catalunya el panorama també és dessolador. A qui podem recòrrer com a referent? A Chavez o qualsevol altre il·luminat de Sudamèrica? Als ayatolas? A Sarkozy, Kazinskis, Heider o Berlusconi?
O són personatges d'opereta o liberals ultradretans populistes.
Hi ha una profonda crisi d'idees que és mondial. Vivim en una època de tallar i enganxar, la còpia de la còpia, els metanalisis, amb tants pocs pensador originals (en qualsevol camp: la política, la ciència, l'art) que far difícil pensar que un país petit com el nostre pugui produïr-ne un per generació espontània.
Estem comdemnats a l'avorriment, la repetició de la repetició i una total manca d'originalitat.
Sempre m'he quedat amb el dubte de què hagués pogut fer en Maragall si no li haguessin fet la traveta constant.
Potser si es fomenta la capacitat de pensar, la reflexió crítica i es premia l'originalitat individual encara que sigui equivocada, sortiràn referents en política, en l'art i en la ciència.
I això come´ça, com tantes altres coses, per l'escola. Em sembla absurd i immoral la inversió d'aquest i altres governs en educació. És escassa i, com vesteix més, es concentra en l'educació universitària (i no en la primària i secundària que és a on es formen les persones)
Sabeu que tenim de ó a Catalunya? els actors. La seva feina és copiar i enganyar, crear il·lusions. Però, ni polítics, ni escriptors ni científics.
Potser ja ens ho mereixem això.
I, en política, no fora una manera de començar el votar, d'una vegada, llistes obertes? Jo sempre he votat als eco-pijos (per allò de que un gra al cul sempre fa goig, en política) però des que estan al govern m'estan cansant. Perquè aquesta mania d'ordenar la vida dels ciutadans fins i tot en les qüestions més quotidianes? Pensava que s'havia separat la religió de l'estat.
Amb pesimisme, pensant que si en surt algun Companys serà de la generació que encara no ha nascut, simplement sobrevivint a NeoBarcelona.
Jordi
Publica un comentari a l'entrada