On son els líders?

Tenim governants. Això sí. Els càrrecs estan ocupats, només faltaria, però tenim líders de veritat?

A Europa, durant la segona meitat del segle XX, hi ha hagut veritables líders que van ser capaços de reconstruir un continent després de la Segona Guerra Mundial.

A Espanya i a Catalunya la dictadura no va deixar aflorar els lideratges fins a la seva finalització i van ser aquests líders carismàtics i determinats els qui van fer possible una transició que, encara que amb molts clarobscurs, va reedificar la democràcia.

La generació d’aquests polítics amb lideratge clar ha donat pas a una altra generació que no té, ni de bon tros, les característiques suficients per a succeir dignament als seus antecessors, i tampoc per merèixer la confiança dels electors.

Les característiques d’un líder polític no son difícils de definir encara que és molt poc freqüent que es trobin totes juntes en la mateixa persona. Un líder ha de tenir un fonament ideològic profondament arrelat, una gran ambició per a portar a terme el seu projecte i una bona capacitat de comunicació per explicar-lo. Tot això ha d’anar acompanyat de una bona dosi de generositat, ja que la finalitat última de tot l’esforç ha de ser el bé comú i el progrés de la societat i no el benefici personal.

Totes aquestes característiques del bon líder polític han d’estar aixoplugades sota d’un tot més alt que és la ètica. La ètica la formen el discerniment moral, el compliment del dret i el respecte als costums socials.

La moral del líder polític consisteix en l’exercici de discerniment que està obligat a fer entre el que està bé i el que està malament i imposar-se unes pautes d’actuació limitades en els marges estrictes del que està bé. En política es diu que tot s’hi val i això només és cert quan no hi ha una base moral.

Tal i com deia Max Weber en el seu assaig “La política com a professió”, el polític no ha de ser un sant, ja que l’àmbit polític no és un àmbit de santedat, però sí és exigible que sigui un àmbit de persones ètiques i responsables amb el compromís que adquireixen amb els seus electors.

L’ambició política és positiva i útil si és generosa, si la seva visió està en el progrés social i en la millora de les condicions de vida dels ciutadans. D’altra manera és ambició però no és política.

Darrerament hem vist massa exemples, en el nostre entorn, d’una utilització de la vida política i dels instruments polítics amb l’únic objectiu de donar satisfacció a ambicions personals, conservació de càrrecs i privilegis i atacs més propis de bandes de carrer que de partits polítics. Tot plegat liderat per polítics que al tastar el poder o al perdre’l converteixen la seva recuperació o la seva conservació en una finalitat en sí mateixa i, arribats a aquest punt sí que tot si val, ja que en aquestes circumstàncies la ideologia, el bé social, el progrés i la identitat, queden molt lluny. La mediocritat s’instal·la en els llocs de poder i se n’aprofita, potser no per mala fe, sinó perquè des de la mediocritat no hi ha capacitat de veure més enllà, per fer un ús ètic i responsable del poder.

Ens haurem d’esperar que una nova generació de polítics vagi substituint a aquesta generació aprofitada i mediocre que es diu demòcrata perquè sap utilitzar en benefici propi les estructures democràtiques i no s’immuten davant de grans percentatges d’abstenció que son l’avís del desencís.

La història demostra que cíclicament van apareixent líders polítics capaços de fer progressar les nacions. No ens ha estat donat tindre’n en aquests moments. Seguirem esperant i mentrestant farem la declaració de la renda i seguirem dient el que pensem.