El dia 1 de novembre els ciutadans hem estat convocats a expressar la nostra voluntat en unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. En teoria, se’ns demana que decidim a quina formació política atorgarem la confiança per a formar un nou govern, però a la pràctica, la nostra confiança pot passar de mans en virtut de la aplicació de la legalitat vigent, encara que el resultat no representi la voluntat de la majoria de l’electorat. D’això, n’hem parlat en un altre article d’aquest blog, i tot i que haurem d’insistir-hi, allò que ens interessa ara és reflexionar sobre quin país tenim, quin ens cal, i a qui volem per dirigir-lo.
D’entrada, la legislatura que conclou ara, tan precipitadament, ens ofereix com a colofó l’inquietant imatge d’un país políticament esgotat, econòmicament indecís, culturalment desconcertat i socialment injust.
En un altre moment, serà interessant parlar de les mancances de l’economia catalana i de la incapacitat d’alguns governs per canalitzar adequadament les necessitats que se’n deriven del creixement econòmic. Com també s’haurà de parlar de la confusió que la imposició de determinats conceptes sobre multiculturalitat i bilingüisme estan provocant en una societat tan complexa com la nostra, la qual dia rera dia tracta de conservar les seves essències. Capítol apart mereixeran les desigualtats socials i la importància d’endegar polítiques que afavoreixin un repartiment just de la riquesa.
L’etapa que ara es tanca ha deixat molt malmesa l’honorabilitat de la classe política, la respectabilitat de les nostres institucions i, el que es pitjor, la credibilitat en la capacitat de Catalunya per a dissenyar el seu futur com a nació. No és menys important el fet que la ciutadania percebi amb preocupació com la vida política del país s’allunya de les seves necessitats reals. L’esgotament arriba quan es materialitzen l’ús i abús que, dels signes i símbols que defineixen la identitat col·lectiva, en fan els polítics i socis que tenen el pensament i el cor en la indivisibilitat d’Espanya.
En aquests moments cal pensar en clau catalana, tenint en compte que des de Catalunya hem de ser forts i actuar com una nació davant el govern de l’Estat.
La dicotomia esquerra-dreta, o la perspectiva exclusivament nacionalista o no nacionalista resulten argumentacions incompletes per a decidir quin és el govern que convé a Catalunya en aquests moments.
Atès que, avui en dia, la majoria de partits polítics es discuteixen una petita franja de terreny situat a la opció de centreesquerra, caldrà analitzar les diferents ofertes des de la perspectiva prioritàriament nacionalista, tot pensant en les possibles aliances postelectorals que cap partit deixa clares abans de les eleccions, de manera que els seus electors no saben com es farà servir el seu vot. Ara cal prendre decisions pensant que tot risc de dependència o subordinació del govern català pot ser contraproduent als interessos de Catalunya.
Les polítiques que poden portar a terme els diferents partits son, en general, molt similars pel que fa a l’eix dreta-esquerra. Segurament que per aquest camí no podrem trobar diferències significatives entre els partits amb possibilitat de participar del futur govern de Catalunya. En canvi sí que ens pot ajudar la perspectiva nacionalista, tenint en compte que és la que millor reflecteix fins a quin punt cadascú es creu el país que vol governar.
Ara ens cal un govern de Catalunya capaç d’aconseguir el màxim desplegament de l’Estatut recentment aprovat i ens cal un President de la Generalitat que vulgui tancar el seu currículum com a President de la Generalitat i no fent ús del càrrec com a trampolí per a més altes responsabilitats a l’estructura de l’Estat o d’Europa.
D’entrada, la legislatura que conclou ara, tan precipitadament, ens ofereix com a colofó l’inquietant imatge d’un país políticament esgotat, econòmicament indecís, culturalment desconcertat i socialment injust.
En un altre moment, serà interessant parlar de les mancances de l’economia catalana i de la incapacitat d’alguns governs per canalitzar adequadament les necessitats que se’n deriven del creixement econòmic. Com també s’haurà de parlar de la confusió que la imposició de determinats conceptes sobre multiculturalitat i bilingüisme estan provocant en una societat tan complexa com la nostra, la qual dia rera dia tracta de conservar les seves essències. Capítol apart mereixeran les desigualtats socials i la importància d’endegar polítiques que afavoreixin un repartiment just de la riquesa.
L’etapa que ara es tanca ha deixat molt malmesa l’honorabilitat de la classe política, la respectabilitat de les nostres institucions i, el que es pitjor, la credibilitat en la capacitat de Catalunya per a dissenyar el seu futur com a nació. No és menys important el fet que la ciutadania percebi amb preocupació com la vida política del país s’allunya de les seves necessitats reals. L’esgotament arriba quan es materialitzen l’ús i abús que, dels signes i símbols que defineixen la identitat col·lectiva, en fan els polítics i socis que tenen el pensament i el cor en la indivisibilitat d’Espanya.
En aquests moments cal pensar en clau catalana, tenint en compte que des de Catalunya hem de ser forts i actuar com una nació davant el govern de l’Estat.
La dicotomia esquerra-dreta, o la perspectiva exclusivament nacionalista o no nacionalista resulten argumentacions incompletes per a decidir quin és el govern que convé a Catalunya en aquests moments.
Atès que, avui en dia, la majoria de partits polítics es discuteixen una petita franja de terreny situat a la opció de centreesquerra, caldrà analitzar les diferents ofertes des de la perspectiva prioritàriament nacionalista, tot pensant en les possibles aliances postelectorals que cap partit deixa clares abans de les eleccions, de manera que els seus electors no saben com es farà servir el seu vot. Ara cal prendre decisions pensant que tot risc de dependència o subordinació del govern català pot ser contraproduent als interessos de Catalunya.
Les polítiques que poden portar a terme els diferents partits son, en general, molt similars pel que fa a l’eix dreta-esquerra. Segurament que per aquest camí no podrem trobar diferències significatives entre els partits amb possibilitat de participar del futur govern de Catalunya. En canvi sí que ens pot ajudar la perspectiva nacionalista, tenint en compte que és la que millor reflecteix fins a quin punt cadascú es creu el país que vol governar.
Ara ens cal un govern de Catalunya capaç d’aconseguir el màxim desplegament de l’Estatut recentment aprovat i ens cal un President de la Generalitat que vulgui tancar el seu currículum com a President de la Generalitat i no fent ús del càrrec com a trampolí per a més altes responsabilitats a l’estructura de l’Estat o d’Europa.
2 comentaris:
Penso que cal tenir clar una cosa: les eleccions del dia 1 de novembre són al Parlament de Catalunya, no al govern de la Generalitat.
Molts aniran a votar pensant que escolliran el GOVERN, o el PRESIDENT de la Generalitat, però en el nostre sistema democràtic, que és el que és (en la meva opinió plè de mancances i millorable per tots costats) el que elegirem serà els PARLAMENTARIS. I prou.
Donarem el nostre suport a una llista tancada de parlamentaris proposada per un partit polític per cada circunscripció electoral i això donarà un repartiment d’escons al parlament.
Llavors els PARLAMENTARIS que representin les diferents forces polítiques triaran els seus propis òrgans de gestió (president del parlament, mesa...) i escolliran el PRESIDENT DE LA GENERALITAT que serà qui nomenarà el seu GOVERN amb persones de la seva confiança que poden ser parlamentaris o no. Per tant els ciutadans no triem ni el govern ni el president. No hem d’anar més enllà.
Comandant Romesco
Si tenim clar que són els PARLAMENTARIS els qui trien el president de la Generalitat, llavors no hi ha cap partit que “guanyi” les eleccions (ni pel nombre de vots, ni pel nombre d’escons, ni pel color dels ulls dels seus votants, ni per cap altre criteri de dur l’aigua al propi molí).
Llavors em faig la següent pregunta: ¿no seria bo per la democràcia que es presentessin per separat PSC i PSOE, però també Convergència per una banda i Unió per l’altra?
Llavors qui “guanyaria” les eleccions? ERC? PSOE? Convergència? PSC?
I si el PSOE fos la força més votada, o la que tingués més escons, acceptariem que el seu candidat fós directament el president de la Generalitat?
O prefeririem, tal com passa ara, que els parlamentaris trin com a President de la Generalitat el candidat que sigui capaç de “seduïr” amb el seu projecte de govern un major nombre de parlamentaris?
Comandant Romesco
Publica un comentari a l'entrada