Un dels arguments que els dirigents del republicanisme independentista varen defensar, a principis de novembre passat, per a justificar el pacte de govern amb el socialisme espanyolista i la seva filial ecologista era expressat en els següents termes: “la prioritat és garantir la cohesió nacional i, per tant, la cohesió social (...)”.
L’enigma interpretatiu que aquesta formulació plantejava al ciutadà poc familiaritzat amb els tripijocs lingüístics dels polítics que es creuen bon oradors va experimentar un intent de resolució quan el líder republicà, pocs dies desprès, creia aclarir-ho tot dient: “(...) El programa i l’agenda social és el programa i l’agenda nacional. A més de la llengua i la cultura, volem que Catalunya sigui la nació de la igualtat d’oportunitats, dels serveis bàsics per a tothom (...)”.
Entenc que la màxima aspiració d’un demòcrata progressista, sigui o no republicà, és la de construir un nació lliure en què hi hagi una distribució més equitativa de la riquesa, amb un govern capaç d’endegar els mecanismes que puguin resoldre les desigualtats socials que de l’atur, de la immigració i de l’habitatge, per posar tres exemples, se’n deriven, i de dissenyar un model de societat en la qual tothom amb els mateixos deures tingui també els mateixos drets. Aquesta aspiració que compartim, estic segur, tots els demòcrates progressistes, siguem o no republicans i independentistes, és la més noble de totes les aspiracions. Per això l’entenc.
Allò que ja no estic segur d’entendre és que cohesió social sigui igual a cohesió nacional, o a l’inrevés. No estic segur que la lluita diària dels menys afavorits per a trobar feina, habitatge o, senzillament, sortir de la pobresa sigui el mateix - o una variant - que la lluita d’una nació pel seu reconeixement. O a l’inrevés. Em sembla que es tracta de problemes ben diferents que afecten a un mateix poble i que la seva resolució haurà de tenir, també, orientacions diferents en la seva trajectòria. Països com Montenegro on la cohesió social no és una qüestió ni molt menys resolta han arribat a la suficient cohesió nacional com per a poder proclamar la seva independència.
A més, si de programa i d’agenda social es tractava, l’inici de l’any 2007 amb aires tan poc socials com la pujada dels preus de serveis bàsics - transport públic, peatges, llum, gas, etc.- ha demostrat que una cosa és el discurs enganyós farcit de bones paraules i una altra la realitat d’un país que ni té recursos suficients per a fer front als reptes d’una societat dinàmica i competitiva ni, malauradament, un govern que cregui en si mateix o en la nació.
Per això, l’argument amb què iniciava aquest escrit em sembla un conte dolent que empeny a la trista conclusió que en política hi ha dos costats: un, el del poble, i l’altre, el d’ells, el dels polítics, el costat obscur. El d’en Darth Vader. Quina por!
L’enigma interpretatiu que aquesta formulació plantejava al ciutadà poc familiaritzat amb els tripijocs lingüístics dels polítics que es creuen bon oradors va experimentar un intent de resolució quan el líder republicà, pocs dies desprès, creia aclarir-ho tot dient: “(...) El programa i l’agenda social és el programa i l’agenda nacional. A més de la llengua i la cultura, volem que Catalunya sigui la nació de la igualtat d’oportunitats, dels serveis bàsics per a tothom (...)”.
Entenc que la màxima aspiració d’un demòcrata progressista, sigui o no republicà, és la de construir un nació lliure en què hi hagi una distribució més equitativa de la riquesa, amb un govern capaç d’endegar els mecanismes que puguin resoldre les desigualtats socials que de l’atur, de la immigració i de l’habitatge, per posar tres exemples, se’n deriven, i de dissenyar un model de societat en la qual tothom amb els mateixos deures tingui també els mateixos drets. Aquesta aspiració que compartim, estic segur, tots els demòcrates progressistes, siguem o no republicans i independentistes, és la més noble de totes les aspiracions. Per això l’entenc.
Allò que ja no estic segur d’entendre és que cohesió social sigui igual a cohesió nacional, o a l’inrevés. No estic segur que la lluita diària dels menys afavorits per a trobar feina, habitatge o, senzillament, sortir de la pobresa sigui el mateix - o una variant - que la lluita d’una nació pel seu reconeixement. O a l’inrevés. Em sembla que es tracta de problemes ben diferents que afecten a un mateix poble i que la seva resolució haurà de tenir, també, orientacions diferents en la seva trajectòria. Països com Montenegro on la cohesió social no és una qüestió ni molt menys resolta han arribat a la suficient cohesió nacional com per a poder proclamar la seva independència.
A més, si de programa i d’agenda social es tractava, l’inici de l’any 2007 amb aires tan poc socials com la pujada dels preus de serveis bàsics - transport públic, peatges, llum, gas, etc.- ha demostrat que una cosa és el discurs enganyós farcit de bones paraules i una altra la realitat d’un país que ni té recursos suficients per a fer front als reptes d’una societat dinàmica i competitiva ni, malauradament, un govern que cregui en si mateix o en la nació.
Per això, l’argument amb què iniciava aquest escrit em sembla un conte dolent que empeny a la trista conclusió que en política hi ha dos costats: un, el del poble, i l’altre, el d’ells, el dels polítics, el costat obscur. El d’en Darth Vader. Quina por!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada