El costat obscur

Un dels arguments que els dirigents del republicanisme independentista varen defensar, a principis de novembre passat, per a justificar el pacte de govern amb el socialisme espanyolista i la seva filial ecologista era expressat en els següents termes: “la prioritat és garantir la cohesió nacional i, per tant, la cohesió social (...)”.

L’enigma interpretatiu que aquesta formulació plantejava al ciutadà poc familiaritzat amb els tripijocs lingüístics dels polítics que es creuen bon oradors va experimentar un intent de resolució quan el líder republicà, pocs dies desprès, creia aclarir-ho tot dient: “(...) El programa i l’agenda social és el programa i l’agenda nacional. A més de la llengua i la cultura, volem que Catalunya sigui la nació de la igualtat d’oportunitats, dels serveis bàsics per a tothom (...)”.

Entenc que la màxima aspiració d’un demòcrata progressista, sigui o no republicà, és la de construir un nació lliure en què hi hagi una distribució més equitativa de la riquesa, amb un govern capaç d’endegar els mecanismes que puguin resoldre les desigualtats socials que de l’atur, de la immigració i de l’habitatge, per posar tres exemples, se’n deriven, i de dissenyar un model de societat en la qual tothom amb els mateixos deures tingui també els mateixos drets. Aquesta aspiració que compartim, estic segur, tots els demòcrates progressistes, siguem o no republicans i independentistes, és la més noble de totes les aspiracions. Per això l’entenc.

Allò que ja no estic segur d’entendre és que cohesió social sigui igual a cohesió nacional, o a l’inrevés. No estic segur que la lluita diària dels menys afavorits per a trobar feina, habitatge o, senzillament, sortir de la pobresa sigui el mateix - o una variant - que la lluita d’una nació pel seu reconeixement. O a l’inrevés. Em sembla que es tracta de problemes ben diferents que afecten a un mateix poble i que la seva resolució haurà de tenir, també, orientacions diferents en la seva trajectòria. Països com Montenegro on la cohesió social no és una qüestió ni molt menys resolta han arribat a la suficient cohesió nacional com per a poder proclamar la seva independència.

A més, si de programa i d’agenda social es tractava, l’inici de l’any 2007 amb aires tan poc socials com la pujada dels preus de serveis bàsics - transport públic, peatges, llum, gas, etc.- ha demostrat que una cosa és el discurs enganyós farcit de bones paraules i una altra la realitat d’un país que ni té recursos suficients per a fer front als reptes d’una societat dinàmica i competitiva ni, malauradament, un govern que cregui en si mateix o en la nació.

Per això, l’argument amb què iniciava aquest escrit em sembla un conte dolent que empeny a la trista conclusió que en política hi ha dos costats: un, el del poble, i l’altre, el d’ells, el dels polítics, el costat obscur. El d’en Darth Vader. Quina por!

Pro fet identitari

Explicar un “fet nacional”, tot defensant-lo, no significa -com algun prescindible intel·lectual s’ha permès afirmar- “desenvolupar el que amb tota exactitud filosòfica es pot anomenar una il·lusió identitària”, perquè –com deia un imprescindible pensador de nom Immanuel Kant- la veritat o la il·lusió no són a l’objecte sinó el judici que hom té d’ell.

La nostra intenció no és pas, en qualsevol cas, avorrir-vos amb disquisicions o matisos filosòfics, sinó compartir amb tots aquells que tenen la bona voluntat de llegir-nos el nostre parer sobre el “fet identitari” (expressió col·lectivament compartida malgrat la seva ambigüitat) en un context en què la mundialització sembla portar a la societat a una homogeneïtzació progressiva (cultural, econòmica, social) que, com defensen alguns sociòlegs, eliminarà la diversitat.

La construcció de la identitat col·lectiva és un procés dinàmic que, en el cas del nostre país, ha transcorregut paral·lel a un procés de construcció nacional. Ambdós processos s’han vist truncats al llarg dels darrers cinc segles per agressions de divers tipus, les quals han alterat la configuració dels atributs que intervenen en aquest procés.

La importància del com, el des de què, el per qui i el per a què de l’estructuració identitària des d’una perspectiva sociològica excedeix les pretensions d’aquest article. Això no obstant, podem apuntar per a una reflexió posterior la hipòtesi proposada en “Social Theory and the Politics of Identity” –C. Calhoun (ed.) (1994), Oxford: Blackwell- : “En termes generals, qui construeix la identitat col·lectiva i per a què determina en gran manera el contingut simbòlic i el sentit que té per als que s’hi identifiquen o s’hi situen fora”.

En el conjunt d’elements que donen contingut a la conformació de la identitat col·lectiva destaquen els atributs culturals, o un conjunt relacionat d’atributs culturals, en què la llengua ocupa una part essencial. No cal recordar quin paper ha tingut la llengua, malgrat totes les agressions imaginables, en la definició de la identitat catalana. La seva importància ha sigut i és triple: com a resposta històrica, en tant que durant centenars d’anys ha estat el signe d’identificació de ser català; com a resposta política perquè organitza la comunitat entorn a un territori i a una història compartida; i com a resposta comunicacional pel que representa com a sistema de codis que dona sentit i permet compartir tot un conjunt de símbols col·lectivament acceptats.

Catalunya no té, per tant, una identitat els atributs de la qual s’hagin inventat amb l’organització política de l’Estat espanyol desprès de la restauració democràtica i en sigui depenent. En el transcurs de mil anys, la identitat catalana s’ha construït, “deconstruït” i tornat a construir amb tensions i contradiccions gràcies a la voluntat de la comunitat humana que s’hi identifica, organitzada al voltant d’unes fonts de sentit identitàries. Durant la seva història, Catalunya ha passat per les tres formes i orígens que hom distingeixen com a propis del procés de construcció social de la identitat: la identitat legitimadora, la identitat de resistència i la identitat projecte.

En el moment actual Catalunya té una doble tasca a portar a terme. D’una banda, ha de avançar en tot allò que signifiqui la construcció d’una societat més desenvolupada i més justa i, per tant, la prioritat en polítiques socials és fonamental per a promoure la creació de riquesa i per a la seva millor distribució. D’altra banda, no es pot aparcar, transitòriament i deixar per més endavant, les polítiques adreçades a reforçar i consolidar el fet identitari català.

Perquè pel fet identitari no es pot deixar de treballar per les següents raons:

· La nostra identitat ha estat històricament prou vulnerada com per saber que s’ha de vetllar, de forma permanent, pel seu manteniment i progrés, ja que de fer-la recular ja hi ha qui se’n cuida.

· L’esforç social que el nostre país necessita ha de ser possible a partir d’un desenvolupament empresarial i econòmic fort pel qual es requereix tenir un lloc en el món, i això no és possible si no tenim un lloc amb identitat pròpia a casa nostra.

· Al final del camí de la construcció del fet identitari hi ha el reconeixement de Catalunya com a nació, tant a Espanya com a la resta del món. Aquest reconeixement acumularà retard si no ens n’ocupem de forma continuada i sense interrupcions.

Afirmar que ara no és el moment de polítiques identitàries, posa en evidència que qui ho diu i qui ho aplaudeix té una profunda ignorància de la història de Catalunya, desconeix les verdaderes arrels que ens identifiquen com a nació o, el que és pitjor, fa el joc a qui veu amb mals ulls el fet identitari català com a fonament de la realitat nacional catalana. En tot cas, és una irresponsabilitat política.

Al llarg de la nostra història, sempre que les circumstàncies han estat contràries a la construcció del fet identitari, la societat anomenada civil s’ha ocupat de mantenir la flama de la identitat. La realitat social actual no és tant homogènia com en temps passats i no hem de confiar que, una vegada més, la iniciativa social serà suficient, ja que el nivell de compromís nacional col·lectiu és més baix.

Som una nació sense reconeixement d’estat i, per tant, no disposem de totes aquelles estructures que tenen els estats i que els permeten mantenir la seva identitat sense esforç. La llengua, la cultura, les tradicions i, fins i tot, els valors de la nació catalana només es podran mantenir i enfortir si ho fem des de Catalunya. No és el moment d’aparcar la lluita pel fet identitari. Mai ho és.